En aquest article es revisa el «retorn de Malaparte», esdevingut sobretot a partir de 2007, tot coincidint amb el cinquantenari de la seva mort. Aquest retorn palesa l’actualitat del pensament d’aquest controvertit autor italià, que va militar en diferents esferes ideològiques, des del feixisme al marxisme. Es tracta, doncs, d’un personatge camaleònic que el 1931 va publicar una obra inspirada en Maquiavel –la Tècnica del cop d’estat– i que, després de la Segona Guerra Mundial, es va especialitzar en el gènere de la narració bèl•lica on va aconseguir grans èxits (El Volga neix a Europa; Kaputt; La pell). D’un temps ençà, i quan l’ambient de crisi s’ha estès arreu, s’han reeditat algunes de les seves obres, que aquí llegim des d’una perspectiva postmoderna. D’alguna manera, el desconcert actual que es viu en l’esfera de la política (partitocràcia, corrupció, manca d’ideologia, hegemonia dels mercats, etc.) s’il•lumina amb aquesta revisió del pensament de Curzio Malaparte, un autor d’avantguarda que va saber adaptar-se a cada moment històric, al marge de lleialtats i compromisos. De fet, només va ser fidel a ell mateix de manera que després de ser acusat de col•laborar amb el feixisme, per bé que va ser confinat i arrestat per Mussolini en vàries ocasions, va servir com oficial d’enllaç als americans i, més tard, es va arrenglerar amb el Partit Comunista, després d’haver descrit la moral soviètica durant la Segona Guerra Mundial. Per tot plegat, pot ser considerat un postmodern anticipat (avant la lettre), atès que va saber copsar el sentit de la crisi d’aquells anys –preludi de la crisi actual– com una manifestació del nihilisme que va arrelar en una Europa a la deriva després de les crueltats de les darreres Guerres Mundials.