La tecnologia digital ha acabat esdevenint una dimensió més de la realitat, prenent la forma d’una capa que cobreix el conjunt d’activitats que tenen lloc a la vida de les persones. En plena era digital, aquestes activitats estan profundament imbricades amb la tecnologia de tal manera que el món físic i el digital són cada cop més indissociables. Alguns autors ja fa temps que s’hi refereixen de diverses maneres. Weiser (1991), en el seu article profètic sobre el futur de la informàtica en el segle XXI, introdueix el concepte de computació ubiqua i pronostica una societat on la tecnologia penetra tant en el teixit de la vida diària que n’esdevé indistingible, tal com ha succeït amb el text escrit en les societats desenvolupades. Castells (2005) s’hi refereix com a «paradigma de la tecnologia de la informació». Segons ell, la capacitat de penetració d’aquesta tecnologia és molt elevada ja que la informació és també una part integral de tota activitat humana, quedant modelats per aquesta els diferents processos de la nostra existència, tan individuals com col•lectius. Llorens (2008) tracta sobre aquesta qüestió de manera semblant, suggerint que vivim en un paradigma tecnològic en el qual la tecnologia s’ha filtrat en la quotidianitat de tal forma que ha esdevingut invisible. Tal com veiem, això té implicacions en tots els àmbits de l’activitat humana. Ni fem les coses de la mateixa manera, ni amb els mateixos instruments i –podríem dir també– que ni tan sols fem les mateixes coses que fa poc més d’una dècada. Cal afegir també que la influència de la tecnologia sobre la vida diària s’ha vist incrementada amb l’evolució de la web cap al socialmèdia i amb la generalització de tecnologies com la computació al núvol, la realitat augmentada i els dispositius mòbils, especialment la tablet i l’smartphone. En aquest context, l’aprenentatge no ha estat cap excepció, esdevenint una activitat mediatitzada per la mateixa capa de tecnologia digital que es troba imbricada amb la resta d’activitats de la vida diària.