Enfront les visions competencials i gerencialistes que des d’uns anys ençà s’imposen en educació es defensa una pedagogia de l’art de viure que permeti copsar l’educació d’una forma més pregona, això és, com quelcom que opera una transformació sobre el subjecte amb vistes a que aquest assoleixi una vida d’una major densitat espiritual. A tal efecte, atesa la seva transcendència en la qüestió, es recupera la figura d’Alain (1868-1951), un excepcional pensador i pedagog de la Tercera República Francesa (1870-1940) que se situa en l’òrbita del moralisme gal. Una tradició, la moralista, per a la qual la cerca de l’ofici de viure suposarà, en la mateixa línia pedagògico-sapiencial representada per Montaigne o Rousseau, la principal de les seves (pre)ocupacions. Tanmateix, i amb la voluntat de seguir aprofundint tant en la figura d’Alain com en la pedagogia de tall poiètic que en ell es veu reflectida, es proposa una lectura de la seva obra vital, magistral i escrita entesa —tot seguint el deixant de Pierre Hadot— com a exercici espiritual, és a dir, com un pensament vital i una vida pensant que té sempre, com a horitzó, el que Hadot va anomenar «la filosofia com a manera de vida».