L’autonomia, el valor modern per excel·lència, és freqüentment entesa de manera més àmplia que com a sinònim d’independència i apunta a la disciplina, a la raó, a la presa de decisions i a la coherència. A més, en aquest article, destaquem el seu caràcter necessàriament relacional i processual, trets que ens permeten aterrar-la en el camp educatiu. Més encara si tenim en compte el canvi sobtat en les formes escolars que s’ha donat a partir de la pandèmia i en què l’autonomia dels estudiants s’ha tornat essencial. Una autonomia que en termes educatius s’entén com a aprenentatge autònom, autoregulat o autodirigit, però que no es redueix als continguts i resultats d’aprenentatge sinó a la translació de l’agent educador. En aquest article presentem una reflexió al voltant de la concreció educativa de l’autonomia, de les possibles relacions amb l’aprenentatge autònom dels estudiants i de les dificultats de prendre-ho com a solució sobtada a l’absència de presencialitat a les escoles.