«Aprendre a cel descobert, sense sostre ni recer» pretén evocar la imatge de la intempèrie en la qual creixen les noves generacions en l’època actual. Es tracta, doncs, d’una metàfora que ens permet parlar de la seva soledat i la desorientació que els envolta, que inclou també la confusió dels adults que estem cridats a fer-nos càrrec de la seva educació. Per aquest motiu, en aquest article s’explora la necessitat que els adults assumim el «deure d’educar» i, sobretot, ens autoritzem a exercir aquesta funció. Un deure que exigeix actes capaços de transmetre el desig envers les noves generacions, així com el nostre compromís amb el món per tal que aquestes puguin renovar-lo.