Reflexions i assaigs
Giuseppe Di Giacomo
Resum
L’assaig mostra com la modernitat de l’art de Giorgio de Chirico –una modernitat entesa en el sentit que Theodor W. Adorno atribueix a aquesta noció a la Teoria estètica– consisteix precisament en la forma particular que de Chirico reprèn l’art tradicional, que per a ell és el mateix que l’art clàssic. De l’obra de de Chirico, de fet, els trets que caracteritzen l’art tradicional són, al mateix temps, i paradoxalment, recollits i negats. En particular, caracteritza la fase "metafísica" de la seva producció artística, on els elements de "ruïna", interrupció i fractura prenen molta importància. De Chirico presenta un món on l’irreal es converteix en realitat per desrealitzar-lo. La forma de la pintura de Chirico és un veritable "testimoni" de la fragmentació irremeiable de la realitat. Així, si el món clàssic és, per excel·lència, el lloc del símbol —el lloc on el significat emergeix en la seva significació més densa—, de Chirico en lloc d’aquest món s’ha convertit ara en “mut”. D’aquí, aquesta desconnexió entre significant i significat que dóna a la forma de Chirico el seu caràcter “enigmàtic” irreductible: la consciència que el significat només es pot evocar en forma d’absència i pèrdua.
Paraules clau: Modernità-tradizione, mito, enigma, reale-irreale, de Chirico
Recepció de l'original: 22/10/2019
Acceptació de l'article: 14/01/2020