Dec a la generosa iniciativa de Joan Perera el fet d’estar aquí aquesta tarda amb vosaltres. Fa ja uns mesos, quan la meva jubilació estava en tràmit, l’actual cap de Departament em va fer avinent la idea de convidar els professors jubilats a partir d’aquest curs –sempre que ho desitgessin– a fer una lliçó magistral. L’últim acte acadèmic com a membre de la comunitat. Vaig donar-li expressives gràcies i... de seguida vaig veure, amb horror, que em tocaria de ser la primera.
Des del començament, tant en Joan com jo li donàvem voltes a com denominar aquest acte. De moment ho vam deixar en lliçó magistral tout court. Però no estava clar que s’hagués de denominar així. Això va començar a inquietar-me: què és, exactament, una lliçó magistral? Té unes característiques especials, unes pautes de gènere? És una conferència normal i corrent, com altres que he fet? La professora que encara hi ha en mi va albirar una solució: I si fes una autèntica lliçó, una classe? Em temptava de fer el desenvolupament literari i artístic d’un tema, seguint les pautes de la tematologia de Claudio Guillén, que tants bons rèdits m’ha donat... Literatura, pintura, cinema; barrejar literatura infantil amb literatura d’adults...
Nou dinar amb en Joan per exposar-li aquesta idea. Que sí, que endavant, que el que volgués... Seria com una classe com les que he fet sempre, de fet, com un petit curset concentrat, amb Power Point, lectures recomanades, ampliacions possibles...
I vet aquí que, quan ja el tenia preparant els cartells, li faig una trucada: Joan, para màquines. Assumeixo el repte. No faré una classe; vull fer una lliçó magistral.