Introducció
Era a finals dels 50. Els primers diumenges de mes –jo devia tenir 8 o 9 anys– els pares ens duien al meu germà i a mi a veure la col·lecció Cambó de la Virreina, i el que recordo més era l'entrada dins d'un ascensor immens, de color gris verdós setinat, on tots ens col·locàvem en silenci fins que tancaven la porta, i no passava res fins que una sotragada forta era l'avís que havíem arribat i llavors obrien la porta i començàvem a sortir per mirar els quadres. Que només recordi l'ascensor vol dir alguna cosa? L'assiduïtat d'aquelles visites culturals va fer pòsit en la nostra formació? No ho sé amb certesa, no recordo després cap visita a cap museu, i menys a cap galeria, fins anys més tard. És més, quan vivia a Brussel·les on vaig anar a perfeccionar els estudis de disseny gràfic recentment acabats, durant tot el curs 1969 mai se'm va ocórrer visitar el Museu de Beaux Arts que hi ha al costat de la Grande Place. Aquesta constatació no diu massa a favor meu però era així. No va ser fins molt més tard, que vaig començar a interessar-me per l'Art i les seves històries.
En canvi, sí que sempre em va agradar dibuixar. A casa sempre hi havia paper –el pare era corredor de paper de Can Bachs, empresa paperera amb tenda al carrer dels Tallers de Barcelona tancada definitivament el 2011, establiment que semblava un autèntic museu de paper– i llapis, però quan en gaudia més era quan anàvem a casa del padrí i les cosines em deixaven els seus llapis de colors: tres o quatre de verd, tres o quatre de vermell, dos o tres de rosa, taronja, quin goig!