«En la literatura barcelonina contemporània veiem un posicionament dels escriptors com a testimonis d’un temps i d’un espai concrets.»

Entrevistem Maria Patricio-Mulero, autora de Barcelona. L’eterna promesa, un homenatge a la memòria literària i social del Raval i el Paral·lel. El tercer títol de la col·lecció Ciutats per Pensar Europa és un viatge nocturn pels carrers de la Barcelona canalla, on s’immortalitza el mite del Districte Cinquè, el barri rebel.

Què tenen el barri del Raval i el Paral·lel que hagin despertat l’interès de molts escriptors que situen les seves novel·les a Barcelona?

Els barris amb un ambient bohemi sempre han estat molt atractius literàriament. En aquestes zones del centre de la ciutat hi ha una gran varietat de contrastos. Per una banda, al Raval, junt amb la precarietat social conviuen locals de total llibertat, especialment en el món de la nit, on es poden veure expressions artístiques populars que mostren més intensitat que en altres barris amb un públic més familiar o benestant. Per l’altra, el Paral·lel és el focus dels espectacles populars, el barri dels cafès i els teatres, on abans del franquisme hi havia una gran oferta cultural, amb alguns espectacles, al Raval, que podien escandalitzar la moral de l’època i, alhora, fer avançar la societat pel que fa a les llibertats individuals i l’empoderament del cos. Arriben a ser referents mediterranis, per la seva proximitat al port. A més a més, són espais de frontera, llocs de forta interacció social de classes diferents, la qual cosa és molt interessant per als escriptors.

En relació amb el Raval, afirmes que «les representacions literàries han recuperat la visió exòtica i orientalitzadora que va començar a sorgir ja a finals del segle XIX». Per què ha anat així?

A finals del segle XIX assistim a una sèrie de corrents literaris propers al Romanticisme que s’aproximen a l’alteritat amb una visió concreta. El Raval representa una alteritat que en molts discursos literaris s’exotitza, i fins i tot arriba a construir un orientalisme per les seves característiques discursives, malgrat que és un territori geogràficament allunyat de l’Orient. Es tracta d’una visió condescendent del que succeeix al barri, vinculada a la nit, al sexe, com si en aquells carrers tot fos ofert al visitant. Aquestes representacions contrasten amb descripcions d’altres barris de la ciutat, on es presumeix que les vides dels habitants són racionals, ordenades, seguint una lògica de productivitat burgesa, diürna i sense cap exotització.

Com ha contribuït el camp literari a la memòria del passat de la ciutat?

En la literatura barcelonina contemporània veiem un posicionament dels escriptors com a testimonis d’un temps i d’un espai concrets. S’erigeixen en responsables de divulgar la memòria de la ciutat. Ho detectem en la reiteració de les descripcions d’espais ben coneguts per fixar la memòria d’un moment, sabent que potser una reforma urbanística o factors com el turisme o la gentrificació poden fer desaparèixer aquests espais. Quant al camp literari, aquests llibres tenen un interès editorial, especialment des que hi ha un lector de Barcelona i en algunes llibreries podem veure prestatges dedicats a aquesta ciutat.

Els protagonistes de moltes de les novel·les ambientades al Raval són antiherois. Ens en pots posar algun exemple?

Un dels antiherois més clars del Raval és Enriqueta Martí, coneguda amb el nom llegendari de la Vampira del Raval i protagonista de La mala dona (2008), de Marc Pastor. Anteriorment, un antiheroi del Raval reivindicat va ser Jean Genet i les seves experiències que plasmà al Diari del lladre (1949). També penso en Gabriel, el protagonista de Maletes perdudes (2010), de Jordi Puntí, un murri que creix a l’orfenat de la Casa de la Caritat.

El llibre forma part de la col·lecció Ciutats per Pensar Europa, l’objectiu de la qual és reflexionar sobre el paper de les ciutats en la formació de la idea d’Europa. Des de quan i per què Barcelona té una vocació europeista?

Diria que la vocació europeista de la ciutat s’afirma a través dels grans esdeveniments que redibuixen l’urbanisme, primer des de les exposicions universals i després amb els Jocs Olímpics. Es tracta d’una política cultural amb visió europea dirigida des de les elits i amb uns efectes clars sobre l’espai urbà al servei de l’atracció turística. Barcelona, d’altra banda, ja apareix en l’imaginari dels europeus durant el primer terç del segle XX, especialment a partir de la Segona República i durant la Guerra Civil, quan amb les Brigades Internacionals es va posar de manifest la importància simbòlica de la ciutat en la lluita contra el feixisme.

El teu interès pel vessant literari de Barcelona ja ve de lluny: l’any 2014-2015 vas coordinar la candidatura de Barcelona Ciutat Unesco de la Literatura.

La coordinació de la candidatura de Barcelona Ciutat Unesco de la Literatura sorgeix a partir d’un article que publico al suplement Cultura/s de La Vanguardia i que recull les conclusions de la meva tesina del màster en Gestió Cultural, on comparava les ciutats literàries de Barcelona, París, Edimburg i Dublín —aquestes dues últimes, ciutats Unesco de la Literatura—. És a partir d’aquí que rebo l’encàrrec de l’Institut de Cultura de Barcelona. En aquell moment havia començat la meva tesi doctoral sobre la Barcelona literària, i l’experiència va representar una oportunitat per poder-me acostar precisament a l’objecte d’estudi de la tesi: una ciutat literària és en les obres literàries alhora objecte i subjecte, perquè els seus actors interactuen i desenvolupen vincles i polítiques culturals que nodreixen aquest dinamisme literari.

En la història de la literatura catalana, diries que hi ha una època daurada en què el marc espacial es troba al Raval i al Paral·lel?

No sabria precisar-ne una època daurada, però és una zona present especialment durant els anys trenta i després del franquisme. I no només en literatura: a principis del segle XX el Raval i el Paral·lel apareixen en nombroses cròniques periodístiques catalanes i estrangeres que parlen de les nits al barri. Probablement pel que fa als anys trenta, amb descripcions en obres cabdals com Vida privada (1932), de Josep Maria de Sagarra, podríem parlar d’un període particularment fèrtil. Però em sembla que des del segle XX escriure sobre aquests barris ha estat una constant; són molt presents en la literatura catalana.