Darrerament hem viscut una allau de proclames referides als efectes guaridors de l'esport, ja sigui per educar en valors, afavorir la integració d'immigrants o disminuir les actituds racistes o sexistes que apareixen a les nostres societats, en diferents àmbits. Ara bé, totes aquestes aspiracions cal posar-les en el seu degut lloc i no pensar que l'esport ho pot tot, cosa que alguns autors han advertit amb molt de seny (Coalter, 2007). Cal que tinguem clar, doncs, que tot aquest ventall d'efectes guaridors i el potencial educatiu de l'esport no és obligat que es doni en tota manifestació esportiva: en el millor dels casos, pot esdevenir, però s'han de donar determinades circumstàncies, condicions. No hi ha, doncs, cap garantia que això succeeixi pel sol fet de practicar esport. Tampoc resulta raonable establir cap obligació, cap imposició que l'esport eduqui als seus participants.
Ara bé, al meu entendre, caldria vetllar, d'inici, per tal que els participants poguessin aprendre la pròpia disciplina tècnica que planteja l'esport mentre s'ho passen bé. L'activitat física i esportiva pot esdevenir, és clar, una experiència educativa, però lamentablement s'ha creat una distinció entre un esport que ensenya la tècnica (esport competitiu), un esport que educa en valors (esport educatiu) i un esport que conrea hàbits físics saludables (esport salut).