A partir del sorgiment dels estats liberals, els sistemes educatius públics d’Europa es van començar a configurar per donar resposta als canvis econòmics i assegurar la fidelitat de la població al nou ordre social i polític, context en el que cal ubicar la Constitució de 1812 i la Llei General d’Instrucció Pública de 1857. Malgrat que aquesta legislació va constituir els primers intents espanyols d’establir una educació obligatòria i gratuïta de caràcter estatal, la major part dels seus propòsits van fracassar pels constants enfrontaments polítics i perquè l’Estat espanyol no tenia la capacitat ni els fons necessaris per imposar la seva funció tutelar o desenvolupar aquestes normatives (Boyd, 2000, p. 15; Álvarez, 2001, p. 545-547). De fet, els governs espanyols no van accelerar l’estatalització del sistema educatiu fins la crisi de 1898, període en què es va destacar l’educació com una de les principals solucions a la decadència espanyola ja que permetria difondre una identitat nacional cohesionada, la inexistència de la qual havia desembocat en la derrota d’Espanya segons els regeneracionistes (Pozo, 2000, p. 54-55). Així, doncs, per controlar aquest mecanisme nacionalitzador, els governs d’inicis de segle van incrementar l’administració educativa estatal i van assumir el pagament dels docents públics alhora que van afavorir un creixement lent dels centres educatius (López Martín, 1997, p. 67 i 85). A més, en paral•lel, el comte de Romanones va reformar l’educació secundària el 1901 establint que aquesta havia de permetre obtenir una cultura general i preparar l’accés a la universitat, reglament que, en la seva major part, no es va modificar fins la dictadura de Primo de Rivera (López Martín, vol. 2, 1994-1995, p. 53 i 64). Posteriorment, abans de l’arribada d’aquest règim, va tenir lloc l’últim intent estatal per reforçar la nacionalització dels estudiants a causa de les transformacions socioeconòmiques i a la promoció de projectes nacionalitzadors alternatius a l’espanyol després de la Primera Guerra Mundial. D’aquesta forma, es va augmentar el període d’escolarització obligatòria i es van potenciar els símbols nacionals dins de l’escola (Viñao, 2004, p. 29-30, 183 i 231).