El joc es podria considerar com una força instintiva en l’home (Hernández, 2004). A més, crea i forma part de la cultura i, per Huizinga (1938) i Caillois (1958), hi és present abans i tot que la cultura mateixa. Alhora, ha esdevingut «un insondable principi hermenèutic d’interpretació que pot ser aplicat [...] als diversos sectors de l’activitat humana» (Betancor i Vilanou, 1995, p. 8). Apareixen, d’aquesta manera, autors i moviments que tracten els inicis o la formació de la cultura, també a partir d’altres aspectes com la festivitat –com Cox (1983) que parla de l’homo festivus, similar a l’homo ludens pel que fa a la part creativa i fantàstica– o el llenguatge –com Wittgenstein (2005)–. Però també, l’origen de la cultura pot ser explicat a partir d’interpretacions provinents de la lògica, la geometria, la dansa, la subsistència, la guerra, la biologia, la sociologia, i fins i tot de la teologia (Betancor i Vilanou, 1995). El joc també apareix en els infants i a l’escola, i és en aquests centres on es comença a organitzar i a controlar per part de l’adult (Brasó i Torrebadella, 2014). És aquest el moment en el qual Betancor i Vilanou (1995) parlen del pas de la societat de l’oci a la del treball.