Estudis i recerques
Professor de la Universitat Internacional de Catalunya. Doctor en Història per la Universitat de Barcelona. Autor de deu monografies i més d’una quarantena d’articles en revistes especialitzades, s’ha centrat, sobretot, en la història cultural de l’Època Moderna (i la historiografia barroca) i en l’estudi de la memòria històrica als Balcans, especialment sobre l’Albània socialista. Aquest text correspon a la conferència que va impartir l’autor el 21 de febrer de 2019, en la Jornada sobre «La guerra, una constant europea», organitzat en el marc del projecte «Pensament pedagògic i discursos educatius en la construcció europea. Cent anys després de la Gran Guerra, entre el passat i el present». Adreça electrònica: xbaro@uic.es
Quan hom pensa en personatges cèlebres, cada país, cada nació i/o estat té sempre una bona munió d’homes (tot i que això ja seria una altra qüestió: gairebé sempre han estat homes) dels quals es considera que s’ha de mantenir viva la seva memòria, el seu record. Òbviament, però, els temps canvien, i aquest fet comporta que aquells personatges que ennobliren una nació en un moment determinat, amb el pas dels segles es considera que ja no són «memorables», o que ho són per uns altres motius. D’altra banda, la història s’escriu en unes coordenades mentals definides, i això implica que en una determinada època s’exaltin uns valors d’un personatge històric i en un altre moment se’n exaltin uns altres. Així, per posar un exemple, Carlemany ja no és vist a Europa com el vencedor dels germànics en el camp de batalla i en canvi es posa èmfasi en el seu europeisme avant la lettre. Com ja va advertir Carbonell, la historiografia (l’escriptura de la història) segueix sempre la història, i constitueix un fidel reflex d’aquesta (Carbonell, 1993, p. 8), posant l’èmfasi en allò que es considera més memorable dels temps pretèrits.