Durant un temps vaig dedicar la meva recerca als estudis sobre la joventut. De fet, va marcar l’inici de la meva trajectòria acadèmica i m’acompanyaria fins a la realització de la meva tesi doctoral. Tot va començar en el primer any de la carrera quan el professor que impartia l’assignatura de Sociologia de l’Educació —i que acabaria esdevenint el meu director de tesi, el Dr. Enrique Fuentes, de la Universitat Rovira i Virgili, ja jubilat—, ens va demanar un treball en grup en el qual s’aprofundís sobre algun dels tòpics del pla docent de l’assignatura. El nostre grup vam escollir la joventut per parlar de la postmodernitat i la generació X. L’estudi de la postmodernitat estava molt de moda en aquella època. Alguns autors reivindicaven un pensament dèbil, que tindria els seus efectes en l’àmbit de la pedagogia . Pel que fa a la generació X, era l’etiqueta amb la qual es va classificar i definir la generació a la qual pertanyíem (la gent nascuda als anys setanta). Es tractava, per tant, de fer un treball que ens permetés comprendre la nostra pròpia joventut tenint en compte el context d’època marcat per la postmodernitat.