Aquest article planteja les ruptures d’aquest moment històric en clau generacional, cultural i política. Atès que en els anys seixanta la joventut va emergir com una nova classe social, es presenten els trets més rellevants de la contracultura, representada sobretot pel moviment hippy nord-americà. Més enllà de la descripció antropològica, l’autor mostra els components centrals a través dels quals es manifestaria el «Gran Rebuig», alhora que rememora l’obra d’en Herbert Marcuse i la seva aposta per un canvi qualitatiu de la vida en el marc d’una civilització no repressiva. Entre els diferents llegats del 68, l’autor sosté la necessitat de fer una lectura política d’aquell esdeveniment a fi de mantenir oberts els interrogants que es varen plantejar entorn de la crítica a la vida quotidiana i el malestar en una societat opulenta.