Hannah Arendt (Hannover, 1906 – Nova York, 1975) considera que el fil de la tradició s’ha trencat i que ja no és possible refer-lo. Aquesta contundent tesi està estretament vinculada amb la crisi de l’autoritat, la qual troba, al seu torn, la seva manifestació més profunda i punyent en la crisi de l’educació: «El símptoma més significatiu de la crisi, aquell que indica la seva profunditat i gravetat, és la seva expansió cap a àrees prèvies a allò polític, com la criança i l'educació dels nens, on l'autoritat en un sentit més ampli sempre s'ha acceptat com a imperatiu natural, òbviament exigit tant per les necessitats naturals (la indefensió de l'infant) com per necessitats polítiques (la continuïtat de la civilització establerta que només es pot perpetuar si els seus rebrots transiten per un món preestablert on han nascut com a forasters)» (Arendt, 2016, p. 146) . Haver perdut l’autoritat en l’esfera educativa, un àmbit que per Arendt és pre-polític, representa la conseqüència final d’un procés que té el seu origen en l’àmbit polític i les seves arrels en el debilitament progressiu de la tradició i la religió al llarg de diversos segles .