S'ha dit sovint que Célestin Freinet (1896-1966) va ser sobretot un practicant, no un teòric, que exercint de mestre en una petita escola de poble va descobrir i difondre unes tècniques que van transformar radicalment les escoles on es van aplicar. Un dels seus biògrafs, potser el més qualificat, deia d'ell que era un praticien qui écrit des livres i no, un d'aquells teòrics que un dia tenen la dèria de posar en pràctica les seves idees i obren una escola experimental (Barré, 1995-1996). Precisament per accentuar aquest orígen pràctic Freinet preferia parlar de tècniques, i no de mètode, «per deixar ben clar que no es tracta pas d’una construcció teòrica i ideal, sinó d’una tècnica de treball nova que té l’avantatge d’haver nascut, haver estat experimentada i d’evolucionar dins el marc de les nostres classes» (Freinet, 1969b, p. 31).