En aquest article, l’autor revisa els seus anys de formació a París gràcies a una beca del govern francès que li va permetre seguir l’ensenyament de Claude Lévi-Strauss (1908-2009) al Collège de France, poc després del maig del 68. Tot i el distanciament que aquest pensador sempre va marcar, el cert és que el professor Fullat es va endinsar en les claus de l’estructuralisme, una de les corrents –juntament amb el marxisme i l’existencialisme– que dominaven el panorama intel·lectual parisenc d’aquells moments. El pensament de Lévi-Strauss va provocar una reflexió epistemològica profunda, sense oblidar la importància del llenguatge que amb Saussure també havia assolit una dimensió estructuralista. Amb tot, va ser l’estructura el que va neguitejar Fullat que va veure com el món subjectiu –el subjecte modern, cartesià i kantià– cedia protagonisme a benefici, justament, del sistema, amb la qual cosa l’ésser humà perd la seva dimensió d’ésser lliure. Malgrat l’anunci de la mort del subjecte, cosa sempre difícil de transmetre als estudiants d’una carrera pedagògica, no va caure en el desànim i va recuperar –a través de Pau de Tars i Heidegger– la idea del Kairós, del temps antropològic, del temps de les oportunitats, del temps de l’educació.