Si poseu en un cercador qualsevol les paraules: humanitats i universitat, us apareixeran com a resultats de la vostra cerca dos grups d’enllaços. El primer fa referència a les nombroses ofertes universitàries on s’esmenta la paraula humanitats. El segon són un conjunt d’articles , llibres i manifestos que fan referència a la crisi de les humanitats. Sorprèn que, malgrat tant dramatisme literari, hi ha molta activitat docent i investigadora lligada al món de les humanitats. Potser la situació no és tan crítica? Som conscients que la resposta a aquesta pregunta no és fàcil i que cal també tenir present l’evolució de les dades de matriculació en els graus relacionats amb l’àmbit de les humanitats per aconseguir una visió de conjunt més nítida.
Al llarg d’aquest text presentarem algunes idees que ens poden ajudar a entendre la situació actual. Abans de res, cal deixar clar que volem centrar-nos en el procés d’aprenentatge de les humanitats dins de la universitat i remarcar que la nostra premissa és que el gran repte és connectar l’activitat docent universitària amb la societat que l’envolta. Per què? Senzillament, perquè n’és deutora, ja que els ensenyaments universitaris públics estan fortament subvencionats per l’administració i, en conseqüència, reforçar la connexió amb l’entorn social ha de servir per millorar l’aprenentatge dels estudiants, entès aquest com una contínua construcció del coneixement i no una simple reproducció de coneixements. En definitiva, la societat necessita dels bons graduats per seguir millorant el món. Per tant, la institució té l’obligació de formar bons titulats que adquireixin un pensament crític del món on vivim, que s’integrin professionalment a la societat i que incorporin dins la seva progressió cultural la lectura i l’escriptura com una eina bàsica. El repte realment és l’excel·lència, és a dir, educar persones que tinguin capacitat d’entendre el món i de canviar-lo, a partir de sentir-se responsables, autònomes i creatives en el seu camp d’estudi.