Tots estem d’acord que la formació no s’atura mai, no ho ha de fer. Però no només per respondre a la frase repetida una i altra vegada que vivim en un món que canvia a un ritme tan accelerat que cal estar amatent a novíssims continguts i avenços. No només, perquè, sovint, hom confon la preparació tècnica, l’adquisició de recursos i habilitats, amb la formació, mot que incorpora un sentit que transcendeix aquesta mena de capacitats o coneixements immediats i rendibles que reclama el tipus de societat tecnocràtica i de la utilitat que hem anat teixint entre tots plegats. Bé, normalment ho atribuïm al famós «mercat», el Déu dels temps contemporanis… i tant amples! Res de nou i d’original en aquesta mena de pròleg, però ens serveix per introduir el primer dels punts que tractem de defensar: que les humanitats o els estudis de les facultats de Lletres no haurien de caure en el parany de convertir-se en la cara amable i culta d’una societat tecnificada i freda que necessita justificar-se, i que reivindica, sovint de manera hipòcrita, la preservació d’unes humanitats, de caràcter, diríem, assistencial. En aquest sentit, és evident que amb tres anys –i amb menys també, clar!– com es proposa amb força entre alguns sectors polítics i universitaris, n’hi hauria prou per desenvolupar uns graus l’objectiu dels quals consistiria a dotar els estudiants de la pàtina cultural necessària per sortir a l’esmentat mercat, cobrir les seves demandes amb rapidesa, i continuar reproduint un sistema social acrític i insolidari. Però tampoc no hauríem de caure en la demagògia fàcil d’atribuir a una possible reducció dels anys del grau –sense haver fet, primer, el debat pertinent sobre la qualitat de l’ensenyament, el sistema d’estudis o la mateixa preparació i funcions del professorat–, totes les mancances en la formació dels nostres alumnes.