Introducció
Les persones, famílies i comunitats estem exposades en el transcurs de les nostres vides a vivenciar diferents situacions adverses (divorcis, pèrdues de treball, malalties cròniques, mort d'un ésser estimat, etc.) que fan que es posen en marxa per a afrontar-les els nostres recursos tant interns com externs. Als processos que desenvolupen les persones, famílies i/o comunitats davant aquestes adversitats, el resultat de les quals és un aprenentatge i un augment de les seues fortaleses, és el que s'anomena resiliència. Però aquesta no és absoluta ni perenne en el temps, sinó que les persones som resilients davant d'una situació determinada i en un moment determinat (Rutter, 1985). Per això, la prevenció es torna fonamental i és essencial desenvolupar-la des de la infància a través de l'educació i la dotació de recursos tant interns com externs (Bernard, 1991; Grotberg, 1995; Henderson i Milstein, 2003).
En aquest sentit, l'escola i tots els elements que en formen part poden ser claus per a generar processos de promoció de resiliència. D'una banda, la figura del docent pot arribar a convertir-se en guia o tutor de resiliència (Cyrulnik, 1999, 2007, 2009), ja que aquest pot ser un suport emocional important en els seus alumnes ajudant-los a generar fortaleses, recursos i aprenentatges davant les vivències de situacions adverses i/o traumàtiques. D'altra banda, amb la prevenció, a través de l'enfortiment tant de les famílies, alumnat i docents. Un exemple d'això seria el treball de les qualitats individuals de resiliència a les escoles per enfortir així les capacitats internes dels xiquets i xiquetes.