Temps d'Educació
2n semestre 2012
- Consell Editorial: Antoni Sans (director de l’Institut de Ciències de l’Educació); Anna Escofet (degana de la Facultat de Pedagogia); Albert Batalla (degà de la Facultat de Formació del Professorat); Gemma Fonrodona (vicerectora d’Estudiants i Política Lingüística); Teresa Anguera (vicerectora de Política Docent i Cientí ca)
- Direcció: Conrad Vilanou (Universitat de Barcelona)
- Cap de Redacció: Enric Prats (Universitat de Barcelona)
Temps d’Educació està subjecta a una llicència Creative Commons 3.0 de Reconeixement - No Comercial - Sense Obres Derivades. Podeu consultar la llicència completa a: http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/3.0/es/deed.ca
La revista no es fa responsable de les idees i opinions expressades en els articles.
Per a enviament d'articles, consulteu la pàgina de Normes de publicació.
Temps d’Educació realitza una avaluació dels articles pel sistema de doble cec per pars. La revista està indexada a CARHUS (Generalitat de Catalunya), ISOC (CSIC), In-Recs (Universitat de Granada), Latindex (UNAM, Mèxic), Dialnet (Universitat de la Rioja), ERIH (European Science Foundation), Ulrich’s (ProQuest), FRANCIS-INIST (Institut de l'Information Scienti que et Technique-CNRS), SOCIOLOGICAL ABSTRACTS (ProQuest LLC, Bethesda).
Dipòsit legal: B-23.289-2012
ISSN: 2014-7627
Monografia. Pedagogies del compromís: mirades pluridisciplinàries
Pablo Gentili
Universitat de l'Estat de Rio de Janeiro
Universitat de l'Estat de Rio de Janeiro
Introducció
El 10 de desembre de 1948, l'Assemblea General de les Nacions Unides va proclamar la Declaració Universal dels Drets Humans. L'Organització de les Nacions Unides (ONU) s'havia constituït només tres anys abans i aquesta seria, potser, una de les seves resolucions més extraordinàries i ambicioses. Es transformaria, també, en una de les més eloqüents mostres segons la qual, malgrat els avanços aconseguits, les aspiracions igualitàries que des de llavors han cimentat acords, declaracions i tractats internacionals sobre els drets humans estan marcats per l'asimetria abismal que separa els principis que els fonamenten de les accions i les pràctiques que haurien de consagrar-los. La Declaració va establir la universalitat dels drets humans sobre la base d'un contundent arsenal de normes i valors democràtics; no obstant això, tant en el nord com en el sud, en les societats anomenades «avançades» així com en les que aspiren a ser-ho, aquests drets gaudeixen d'una potència declamatòria bastant més contundent que la seva eficàcia política per contribuir a organitzar la vida dels pobles, les seves relacions i els seus conflictes.
Parafrasejant a Paulo Sérgio Pinheiro, no hi ha forma de negar que tota celebració d'un tractat o declaració pels drets humans sol ser un «exercici de frustració», en tant que en els fets es revela limitadíssima la capacitat d'aquests acords jurídics per modificar la intolerable quotidianitat dels qui pateixen la violència de la gana, l'exclusió, la segregació, el racisme, l'explotació, el maltractament i el martiri per la prepotència de governs, empreses o grups més poderosos. La humanitat ha estat capaç de generar un diversificat repertori de normes democràtiques i justes per establir, proclamar i fonamentar drets humans cada vegada més amplis i complexos. Al mateix temps, també sembla estar sempre disposada a crear, inventar o multiplicar altres arsenals capaços de fer d'aquestes normes i principis ètics una aspiració minúscula enfront dels desafiaments i els deutes que genera la seva persistent violació. La Declaració segueix sent tan poderosa en els seus fonaments com tènue en la seva aplicació.
El 10 de desembre de 1948, l'Assemblea General de les Nacions Unides va proclamar la Declaració Universal dels Drets Humans. L'Organització de les Nacions Unides (ONU) s'havia constituït només tres anys abans i aquesta seria, potser, una de les seves resolucions més extraordinàries i ambicioses. Es transformaria, també, en una de les més eloqüents mostres segons la qual, malgrat els avanços aconseguits, les aspiracions igualitàries que des de llavors han cimentat acords, declaracions i tractats internacionals sobre els drets humans estan marcats per l'asimetria abismal que separa els principis que els fonamenten de les accions i les pràctiques que haurien de consagrar-los. La Declaració va establir la universalitat dels drets humans sobre la base d'un contundent arsenal de normes i valors democràtics; no obstant això, tant en el nord com en el sud, en les societats anomenades «avançades» així com en les que aspiren a ser-ho, aquests drets gaudeixen d'una potència declamatòria bastant més contundent que la seva eficàcia política per contribuir a organitzar la vida dels pobles, les seves relacions i els seus conflictes.
Parafrasejant a Paulo Sérgio Pinheiro, no hi ha forma de negar que tota celebració d'un tractat o declaració pels drets humans sol ser un «exercici de frustració», en tant que en els fets es revela limitadíssima la capacitat d'aquests acords jurídics per modificar la intolerable quotidianitat dels qui pateixen la violència de la gana, l'exclusió, la segregació, el racisme, l'explotació, el maltractament i el martiri per la prepotència de governs, empreses o grups més poderosos. La humanitat ha estat capaç de generar un diversificat repertori de normes democràtiques i justes per establir, proclamar i fonamentar drets humans cada vegada més amplis i complexos. Al mateix temps, també sembla estar sempre disposada a crear, inventar o multiplicar altres arsenals capaços de fer d'aquestes normes i principis ètics una aspiració minúscula enfront dels desafiaments i els deutes que genera la seva persistent violació. La Declaració segueix sent tan poderosa en els seus fonaments com tènue en la seva aplicació.
< Torneu
