Aquest article és fruit de les reflexions que s'han anat realitzant a diversos fòrums i publicacions en torn a la dimensió política de l'educació en un marc de canvis i d'incipients conquestes democràtiques a la regió, de sorgiment de governs populars o reformistes que pretenen revertir una herència d'exclusions històriques que les gestions neoliberals van tornar més estructurals. Em proposo desenvolupar algunes dimensions del procés d'afirmació del dret a l'educació a Amèrica Llatina i el Carib des de la proclamació de la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948. Una de les conquestes democràtiques més destacades ha estat incorporar i reconèixer l'educació universal, gratuïta i obligatòria com un dret humà fonamental. Però la universalitat dels drets humans segueix sent tan poderosa en els seus fonaments com tènue en la seva aplicació. Al mateix temps, pretenc analitzar alguns dels factors que han limitat o obturat els avanços democràtics que es van produir en aquest camp. Als nostres països la discussió sobre les marxes i contramarxes que ha enfrontat i enfronta el dret a l'educació constitueix un requisit per poder pensar el seu futur, i ajuda a dissenyar estratègies per a una educació alliberadora, basada en el reconeixement i en el respecte als sabers que ens han constituït com a comunitat i com a nació.