Al llarg de la història, poesia i música sempre s’han vist relacionades. Fins i tot diuen que, concretament en la cançó, tenen un origen comú. Pujadó explica que malgrat que amb el temps els dos gèneres es van anar allunyant progressivament «els camins de la poesia i de la cançó han tornat a convergir a través d’un fenomen tan important com discutit: la musicació de poemes que, en un principi, no estaven destinats a ésser cantats» (Pujadó, 2007, p. 1). Certament, existeixen moltes propostes de músics i cantautors que han vist en poemes d’altri una font d’inspiració musical.
En el context educatiu, i sobretot en l’àmbit d’educació infantil, és cada cop més freqüent trobar activitats de sonorització de dites i poemes breus. L’article que teniu a les mans presenta l’experiència de musicar un poema com a activitat grupal d’una aula d’escola de música on l’alumnat de 10 i 11 anys fa ús dels seus instruments durant el procés de composició musical. El salt qualitatiu que suposa la incorporació d’elements de la cultura (en aquest cas una poesia) com a punt de partida per a la creació musical, s’ha d’entendre en un marc de renovació pedagògica, del qual n’esbossem les idees fonamentals a continuació.
Cal situar el lector en el fet que, malgrat que durant les dècades dels 70 i 80 pedagogs de referència (majoritàriament d’àmbit angloparlant) conceptualitzaren l’aprenent com a creador potencial de música, no és fins a principis del segle XXI que s’esdevé un canvi teòric fonamental a casa nostra: veure els infants com a inventors, improvisadors i compositors musicals i, en conseqüència, començar a integrar la creació i la composició en els currículums de música.