Orígens i intertextualitat
Per obtenir una primera visió de la relació entre poesia i música, ens cal tirar enrere en el temps per veure que la poesia va néixer lligada a la música i amb unes funcions pràctiques una mica allunyades de les funcions que té actualment la literatura. Com diu Blasina Cantizano (Cantizano, 2005), en l’antigor, la música, lligada al ball, complia funcions concretes: litúrgiques i sagrades (nosaltres hi afegiríem que també acompanyava el treball). L’autora afirma que quan s’hi va incorporar la paraula, les cançons van servir per transmetre models de comportament i, per tant, els valors dels diferents grups, per gravar en la memòria les normes d’organització i convivència de la comunitat. Actualment, en canvi, tant la poesia com la música (les arts en general, de fet) han transcendit aquestes utilitats i preval sovint el seu vessant d’eina de creació i d’expressió personal.
Però a part de la funció —i, evidentment, una cosa no va deslligada de l’altra—, també el mitjà de transmissió de la poesia ha evolucionat. En aquest sentit Juan Pablo Neyret escriu:
"Los orígenes de la poesía fueron orales y oral fue su existencia hasta la invención de la imprenta. Los rapsodas griegos, los skalds nórdicos, los trovadores y troveros franceses, los juglares españoles conservaron la musicalidad de la palabra y simultáneamente la acompañaron con música hasta que Gutenberg dio origen a su nueva galaxia. A partir de entonces, aun con el énfasis que siempre mantuvo su aspecto fónico, los poemas pasaron a ser objeto de lectura silenciosa. Sin embargo, la poesía conservó la oralidad como un río subterráneo que salió a la superficie en el siglo xx con el advenimiento de los medios masivos de difusión: la radio, la televisión, el cine y el disco (Neyret, 2002)."
Partint d’aquesta evolució que es pot interpretar com un naixement comú, una separació posterior i un nou retrobament, plantejarem en aquest article el tipus de relacions intertextuals que aquestes dues arts mantenen i la seva aplicació didàctica.