Sumari
Contingut
* Discurs del rector d'inauguració del curs acadèmic 2003-2004
* Memòria del secretari general del curs acadèmic 2003-2004
* Fundació Parc Científic de Barcelona
* Punt UB
III. Docència i atenció a l’estudiant
* Docència
* Resum de dades d'estudiants i professorat
* La recerca a la UB: grups, projectes i recursos
* Fundacions, instituts i centres de recerca
* Activitat internacional institucional
* Participació en programes internacionals d'intercanvi acadèmic i altres modalitats
VI. Serveis de suport a la recerca i a la docència
* Biblioteca de la Universitat de Barcelona
* Institut de Ciències de l'Educació
* Seguretat, salut i medi ambient
* Màrqueting i finançament extern
* Centre d'Innovació, Fundació Bosch i Gimpera
* Serveis Cientificotècnics, àrea de transferència de tecnologia
* Congressos, simposis, jornades i conferències
* Activitat de comunicació i divulgació social
* Ensenyaments de primer i segon cicle i de tercer cicle
INTRODUCCIÓ
DISCURS DEL RECTOR D’INAUGURACIÓ DEL CURS ACADÈMIC 2003-2004
Hble. Sr. Conseller, Excm. Sr. President del Consell Social, membres de la comunitat universitària, senyores i senyors,
Durant aquest curs acadèmic, la nostra institució assumeix reptes realment importants, que van des de la concreció de la incorporació a l’espai europeu d’ensenyament superior i de recerca fins a l’adaptació a un nou marc estatutari descentralitzador que comporta una devolution de competències i responsabilitats als nivells de govern més propers a la base de la comunitat universitària. Tot això a l’expectativa de la configuració de les noves línies bàsiques que, també en matèria d’universitats i recerca, haurà de fixar el govern de Catalunya que els ciutadans elegirem d’aquí a 40 dies, i que serà decisiva per configurar el marc financer de les universitats i el tarannà de la política acadèmica i de recerca que determinaran el marc i els marges de maniobra de les activitats de la nostra institució.
És un moment tan rellevant que invita a parlar, no de reivindicacions universitàries sinó, ben al contrari, del tema cabdal de què té dret d’exigir la societat a la seva universitat i què podem aportar com a UB, com a primera institució científica i cultural del país, a la nostra societat, que afronta també reptes de futur decisius. A la universitat, ens toca avui parlar de deures i responsabilitats i no solament de reivindicacions i drets. Els universitaris i la societat ja estem acostumats a veure com durant els mesos preelectorals tothom parla de la importància de l’educació, del capital humà, que la riquesa del país és la seva gent, del paper crucial de la recerca i la innovació, etc. Estem acostumats que es facin plantejaments i promeses que no solament acostumen a ser música celestial en comparació amb les realitats dels anys anteriors, sinó que l’experiència demostra que lamentablement estan condemnats a ser postergats i oblidats enfront d’altres “urgències històriques”, una vegada fetes les eleccions i arribat el moment de la realpolitik. Però els universitaris tenim l’obligació i la responsabilitat de recordar a la societat i als polítics que sí que és veritat que el capital humà ha esdevingut l’actiu més important per a la prosperitat de les nacions i que el dinamisme dels països, en una divisió internacional del treball convulsionada per la globalització, depèn de la quantitat i qualitat de l’aposta per la innovació, la creativitat i la capacitat de generar riquesa i benestar derivada d’aquest capital humà i del coneixement. No és casualitat que la meitat dels indicadors que fa servir el Banc d’Espanya per avaluar la convergència —o no— d’Espanya respecte de la UE tinguin a veure amb temes de formació i recerca. I, per això, el principal repte de la societat envers la seva universitat i, per tant, el primer deure de la universitat en el moment actual rau en la seva contribució a mobilitzar el 100% del potencial de capacitat de coneixement i innovació de la nostra societat. Parlo de tot el potencial, del 100% del potencial. No és casualitat que la declaració de Berlín dels ministres d’Educació de la UE de fa tres setmanes rectifiqui subtilment els plantejaments elitistes d’alguns documents anteriors per recordar la necessitat de la dimensió àmpliament social de l’ensenyament, la necessitat de treure tot el profit del capital intel·lectual i creatiu de les persones. No és casualitat que un dels canvis més espectaculars en termes històrics del segle XX hagi estat el pas d’una societat que fa un segle permetia arribar a l’ensenyament superior només al 3% de la seva població a una altra en què ho pot fer pràcticament la meitat.
Fa poques setmanes, Vartan Gregorian, antic president de la Universitat de Brown, recordava en un monogràfic sobre la competitivitat de les universitats nord-americanes com la descentralització del sistema educatiu i de recerca als Estats Units i el respecte a la llibertat acadèmica i al sistema de govern de la comunitat universitària eren peces clau d’un sistema universitari d’èxit. A diferència d’altres interpretacions, Gregorian insisteix en el fet que socialment i econòmicament la base d’aquest èxit és que al principi del segle XXI els ciutadans i les ciutadanes poden participar en l’ensenyament superior i en la recerca en una escala sense precedents en la història del món. Anar per aquesta via de mobilitzar el 100% de la riquesa intel·lectual d’una societat —també a Europa i, per descomptat, a Catalunya— és la meva lectura de la declaració de Berlín, que avala que el camí per convertir Europa en l’avançada de la societat del coneixement, tal com es va acordar a la cimera de Lisboa, només és compatible amb la dimensió social de l’educació, pilar, d’altra banda, de les societats democràtiques avançades, i amb un tarannà que faci de la innovació, la creativitat i la recerca un compromís del conjunt de la societat, de tota la societat.
Europa —i, òbviament, Catalunya— necessita una societat amb una massa crítica de persones ben formades, amb creativitat i esperit innovador.
Europa —i, òbviament, Catalunya— necessita mobilitzar el 100% del seu potencial de coneixement i innovació, i l’indicador, ho repeteixo, realment essencial de l’èxit del sistema universitari i de recerca europeu —i per descomptat, del català— rau principalment en milers de persones que siguin excel·lents professionals, amb capacitat d’adaptació creativa i innovadora a realitats canviants, que facin que el nostre teixit productiu sigui competitiu, i la nostra societat, equitativa i cohesionada gràcies a l’àmplia difusió del coneixement, un coneixement no solament que inclogui els continguts més professionalitzadors, sinó que també faci estimar la cultura i les humanitats, que són la base, juntament amb la ciència —com ens ha recordat de manera admirable el professor Tejada— i la tecnologia, de la continuïtat i qualitat de la nostra societat. Una tasca que requereix —per responsabilitat envers la societat— una revaloració de la docència i l’aprenentatge, com una obligació no subordinable a cap altra en l’activitat universitària. Una tasca que requereix —per responsabilitat envers la societat— una política de recerca que subministri als molts grups de recerca universitaris les eines per continuar desenvolupant la feina que ha portat Catalunya a millorar la seva projecció internacional. Una tasca que requereix de les universitats un apropament, perfectament compatible amb l’autonomia universitària, al món professional, laboral i empresarial, com el que fem a la UB a través del Consell Social, del Consell Assessor i de les entitats del Grup UB, de milers de convenis de pràctiques, de milers de convenis de transferència de tecnologia i coneixements, a través de Som UB o dels consells assessors que preveu el nou Estatut de la UB. Una tasca en què la feina d’entitats com el Claustre de Doctors i l’exemple admirable d’Antoni Caparrós i d’Albert Biayna són uns referents que assumim amb orgull.
Aquest és el compromís de la Universitat de
Barcelona, al servei de Catalunya i del poble de Catalunya. Voldríem que també
fos la sensibilitat del Govern de Catalunya. La UB ha demostrat amb escreix la
seva capacitat per anar per aquesta via. Donant formació a desenes de milers
d’alumnes cada any amb una qualitat compatible amb el fet d’haver assolit, com
recordava la Memòria presentada pel secretari general, el 44% dels projectes
reconeguts per la Generalitat de Catalunya en matèria d’innovació docent i el
50% de les distincions a la recerca. Entre les dotze universitats catalanes,
aquestes proporcions de la UB no requereixen cap comentari addicional, excepte reiterar
que estem amb escreix a l’altura de la confiança de la nostra societat i que
ens agradaria rebre la mateixa dosi de confiança dels poders públics. Confiança
en la UB i confiança en la institució universitària en general. A l’hora de
parlar de finançament, a l’hora de parlar de polítiques de recerca. Confiança
per “universitaritzar” la nostra societat en aquests moments d’aportació
decisiva del coneixement i la innovació. Confiança perquè no tornin a ser
vigents els retrets que feia el meu antecessor Pere Bosch i Gimpera quan
parlava —el 1923— de la desconfiança envers la universitat que generava la
creació a càrrec del poder polític d’entitats o centres que tractaven de
substituir la universitat en àmbits de formació i recerca. I que quedi clar: si
la universitat aporta i demana als poders públics la mateixa confiança que rep
de la societat no és perquè això sigui una qüestió d’equitat o de justícia
—que també ho és—, sinó per eficiència i responsabilitat, perquè aquesta
confiança —com ja s’ha dit— és un ingredient essencial d’una política
universitària i de recerca eficient al servei dels interessos de Catalunya a
curt i a llarg termini, que passa, cal insistir-hi, per mobilitzar el 100% dels
recursos del coneixement i la innovació de la nostra societat.
Però cal que la comunitat universitària sigui
també autocrítica. Per tal de ser creditors d’aquesta renovada confiança a la
comunitat universitària, hem de donar garanties que determinats arrelats
comportaments, corporativistes i ineficients, no poden tenir acollida al nostre
si. No
solament pel fet de ser incompatibles amb la responsabilitat social de les
universitats, sinó també perquè subministren coartades per a la displicència o
per a les desqualificacions que sovint reben, en públic i en privat, els
plantejaments de la universitat. Aquests comportaments i actituds són un llast
especialment dolorós en moments en què la societat evoluciona ràpidament i això
requereix una dinàmica i creativitat a la universitat que força el tempo tradicionalment
pausat de la nostra institució. No podem tolerar cap excusa ni justificació de
corporativismes egoistes, ni podem emparar cap oportunisme ni ineficiència, i
el nou marc estatutari, organitzatiu i de gestió va en aquesta línia, juntament
amb el necessari lideratge institucional i amb la convicció d’un projecte
compartit amb la majoria de la comunitat universitària. La majoria sociològica
de la universitat ha de tenir molt clar —ja ho té molt clar— que qualsevol
actitud corporativa defensiva o reactiva de defensa d’interessos oportunistes o
de privilegis ha esdevingut el principal handicap per a la credibilitat del
compromís de servei públic de qualitat de la UB, i actuarem en conseqüència. La
posada en marxa de l’espai europeu d’ensenyament superior és un excel·lent
moment per demostrar, com a comunitat
universitària, que som capaços —com ja s’està fent— de posar els interessos de
la societat per damunt dels interessos corporatius, ara més lesius que mai per
al conjunt de la institució.
Avui, com ja havia anunciat, no he parlat més que tangencialment de finançament, o de reivindicacions. He parlat del que la societat té dret a demanar a la seva universitat i a la seva política universitària i de recerca.
Avui m’ha semblat un moment històric suficientment important per parlar de la dimensió més important de l’activitat universitària: la confiança que, des de fa 553 anys, la UB rep de la nostra societat. I vull acabar avui transmetent al conjunt de la societat —inclosa la classe política que aspira a governar— que la universitat és conscient de la seva incrementada responsabilitat en aquesta societat del coneixement, que la universitat assumeix els reptes especialment delicats d’aquest moment, en les seves dimensions europea i nacional, així com de connexió amb les realitats socials del país. Avui puc transmetre a la nostra societat no solament compromisos, sinó també realitats, i que la UB mereix, agraeix i honora la seva confiança.
Moltes gràcies.
MEMÒRIA DEL SECRETARI GENERAL DEL CURS ACADÈMIC 2002-2003
Excel·lentíssim i Magnífic Rector, Honorable Conseller, Excel·lentíssim President del Consell Social, digníssimes autoritats, membres de la comunitat universitària, senyores i senyors.
Com cada any, abans d’inaugurar oficialment el curs correspon de fer la lectura de la Memòria i repassar breument els principals esdeveniments del curs passat. No és fàcil resumir en pocs minuts els aspectes més rellevants d’un any acadèmic de la Universitat de Barcelona. És per això que els convido a completar aquest ràpid recorregut del curs 2002-2003 amb les dades més significatives que trobaran recollides a la publicació La UB en xifres, que els hem lliurat a l’inici de l’acte.
Voldria començar destacant els actes d’homenatge als
professors Albert Biayna, José Maríia Vidal Villa i
José Manuel Blecua. El seu record, juntament amb el de tots els membres de la
comunitat universitària que ens van deixar el darrer curs acadèmic, enforteix
el nostre lligam com a membres d’aquesta comunitat.
En relació amb l’oferta acadèmica, durant el curs 2002-2003, la Universitat de Barcelona va posar en marxa dues noves titulacions amb l’objectiu d’adaptar l’oferta de titulacions a les necessitats d’una societat dinàmica: el segon cicle d’Enginyeria de Materials i el títol propi de Formació a les Organitzacions.
Amb aquesta mateixa voluntat, cal ressaltar les primeres actuacions per a la creació del Campus de l’Alimentació i la signatura del conveni per ubicar els estudis de Relacions Laborals a Nou Barris, mostra de l’interès de l’Ajuntament i de la Universitat de Barcelona per estendre l’ensenyament superior a tots els districtes de la ciutat.
Per al professorat, ha estat especialment rellevant la resolució dels concursos de places dels cossos docents universitaris de la quinzena convocatòria, la darrera realitzada en el marc de l’LRU. Aquesta convocatòria ha comportat l’estabilització o la promoció de més de tres-centes places.
Els darrers anys, la Universitat de Barcelona ha esmerçat molts esforços per promoure i millorar la innovació docent. Trobem un reconeixement d’aquest esforç en la convocatòria de 2003 d’ajuts a la millora de la qualitat docent, en la qual la Universitat de Barcelona ha assolit uns resultats excel·lents que milloren amb escreix els de convocatòries anteriors: 28 projectes de la nostra Universitat han estat avaluats molt positivament i subvencionats per l’Agència de Gestió d’Ajuts Universitaris i de Recerca (AGAUR), xifra que situa la Universitat de Barcelona com a capdavantera de les universitats catalanes.
En previsió del procés de convergència amb l’espai europeu d’educació superior, s’ha dissenyat un model de pla docent en crèdits europeus en dotze ensenyaments pilot i s’han programat diverses sessions per reflexionar sobre el nou entorn que perfila el document marc publicat pel Ministeri d’Educació, Cultura i Esports el mes de febrer. També s’ha iniciat conjuntament amb l’Institut de Ciències de l’Educació (ICE) un programa de formació del professorat implicat en aquests ensenyaments.
A més, des de finals del curs passat, la Universitat de Barcelona participa en onze dels disset ajuts concedits per al disseny de plans d’estudi i títols de grau del programa de convergència europea de l’Agència Nacional d’Avaluació de la Qualitat i Acreditació (ANECA).
Aquest curs, els nostres estudiants han comptat amb l’atenció personalitzada derivada del Pla d’acció tutorial: un total de trenta-sis plans, en els quals han col·laborat més de 800 professors.
D’altra banda, per millorar el procés d’inserció laboral dels nostres estudiants s’han iniciat algunes accions com, per exemple, l’actualització dels criteris i dels serveis de la Borsa de Treball a les empreses, la signatura d’un bon nombre de convenis de pràctiques o el desenvolupament del Programa UB2B de cultura emprenedora.
Volem destacar també que els estudiants de la Universitat de Barcelona van dedicar part del seu temps a activitats solidàries i de voluntariat. Així, recordem amb orgull la presència dels nostres estudiants a les costes gallegues per mirar d’esmorteir els efectes del desastre ecològic del Prestige o la seva participació, juntament amb molts altres membres de la comunitat universitària, en els actes de protesta contra la guerra de l’Iraq. Totes dues accions palesen un cop més que, més enllà de la transmissió de coneixements, a la Universitat també es transmeten aquells valors que ajuden a construir un món més just i més solidari.
En l’àmbit dels estudis de doctorat, cal destacar l’aprovació de la normativa que regularà els convenis de cotutela de tesis doctorals, amb l’objectiu de facilitar la mobilitat dels doctorands i d’impulsar la col·laboració científica entre la Universitat de Barcelona i els equips de recerca d’universitats europees. Pel que fa a la qualitat dels programes, catorze sol·licituds presentades per la Universitat de Barcelona han estat resoltes favorablement en la convocatòria per a l’obtenció de la Menció de Qualitat del Ministeri d’Educació, Cultura i Esports.
En l’àmbit de la recerca, la Universitat de Barcelona s’ha situat al capdavant dels rànquings de les universitats del conjunt de l’Estat, tant pel que fa a la capacitat de captació de recursos en convocatòries estatals i europees, com en relació amb el nombre de publicacions i citacions, la qual cosa ha propiciat un bon nombre de reconeixements a molts dels nostres investigadors.
En aquest sentit, la sisena edició de la Distinció de la Generalitat de Catalunya per a la Promoció de la Recerca Universitària ha estat un èxit per a la nostra Universitat. La Universitat de Barcelona ha estat la més guardonada, amb quinze investigadors premiats: cinc en la categoria d’investigadors reconeguts i deu més en la categoria de joves investigadors.
Altres distincions que ens indiquen l’alt nivell d’excel·lència científica i investigadora que ha assolit la Universitat de Barcelona són les dues medalles Narcís Monturiol de la Generalitat de Catalunya al mèrit científic i tecnològic, la Medalla d’Or al mèrit cultural de la ciutat de Barcelona, el Premi de la Fundació Catalana per a la Recerca i la Medalla d’Or del Consell Superior d’Investigacions Científiques. S’ha de destacar, en aquest apartat de distincions, que el nostre exrector Antoni M. Badia i Margarit va rebre el grau de doctor honoris causa per la Universitat d’Alacant i el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.
En matèria de recerca també cal remarcar la signatura de dos convenis de suport i consolidació del Parc Científic de Barcelona amb el Departament d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació, i amb el Ministeri de Ciència i Tecnologia i el Consell Superior d’Investigacions Científiques, amb l’objectiu de fomentar la recerca, el desenvolupament científic i la innovació tecnològica al més alt nivell. A més, la convocatòria d’infraestructura efectuada pel Ministeri de Ciència i Tecnologia per al període 2003-2004 ha estat resolta molt favorablement per a la Universitat de Barcelona. Així, s’hi van acceptar prop del 80% de les sol·licituds, de les quals es beneficiaran catorze grups de recerca.
Pel que fa a les estratègies de captació d’investigadors per a la nostra Universitat, el programa ICREA ha permès d’incorporar-ne sis, i trenta-cinc més ho han fet a través del Programa Ramón y Cajal, xifra que també situa, un cop més, la Universitat de Barcelona com la primera universitat espanyola en nombre d’investigadors contractats.
Les relacions amb el món empresarial han continuat tenint en la Fundació Bosch i Gimpera el seu principal interlocutor. La Fundació, en reconeixement de la seva activitat, ha rebut el Premi de la Fundació Universitat-Empresa. En aquest àmbit, s’ha posat en marxa el projecte Som UB, que té la voluntat, d’una banda, de situar la Universitat de Barcelona i el Grup UB com a primer centre d’excel·lència del coneixement i la recerca de la nostra societat, i, d’una altra, d’estrènyer encara més els vincles entre les empreses i la UB.
En l’àmbit de les relacions internacionals, s’ha concretat l’obertura de la nostra Universitat cap als països asiàtics amb la signatura de convenis amb universitats de la Xina, el Japó i l’Índia. Aquests acords, juntament amb la col·laboració de la Casa Àsia, han fet possible incorporar a la nostra oferta de postgraus els estudis d’Àsia i del Pacífic. En l’àmbit internacional també s’han iniciat els contactes per consolidar nous vincles amb les universitats que pertanyen a l’àrea dels països mediterranis.
Un any més, la Universitat de Barcelona es consolida com una de les universitats europees més atractives per als estudiants estrangers. Així ho corroboren els prop de 1.600 estudiants estrangers que, en el marc de programes d’intercanvi, han cursat part dels seus estudis de primer, segon o tercer cicle a les nostres aules.
La integració d’aquests estudiants a la realitat sociolingüística de Catalunya ha estat molt satisfactòria. Així ho demostra el fet que durant el curs anterior més de mil estudiants estrangers van voler aprendre el català i es van matricular en els cursos d’iniciació que ofereix el Servei de Llengua Catalana. A aquesta xifra s’han d’afegir els estudiants de fora de Catalunya que, de manera més autodidàctica, aprenen la nostra llengua en els centres d’autoaprenentatge de la Universitat de Barcelona.
Les activitats culturals i la participació de la
societat,
han tingut, com cada curs, un espai propi. La setzena edició del cicle de
música, les activitats teatrals, les exposicions, l’Aula de la Gent Gran i les
activitats formatives de «La Universitat de Barcelona al carrer» en són una
mostra. Enguany, però, hem de ressaltar un esdeveniment històric: la creació de
l’Orquestra de la Universitat de Barcelona, que va fer, amb gran èxit, la seva
presentació en aquest Paranimf el 8 de maig.
En el marc de les activitats realitzades a través de l’Institut Joan Lluís Vives, cal destacar l’estrena, durant el curs passat, d’un programa de televisió sobre el món universitari: Campus 33. La nostra Universitat hi ha col·laborat en tot moment, especialment en la confecció de notícies i d’imatges per mitjà dels serveis de premsa i d’audiovisuals.
Un any més, cal destacar l’èxit obtingut en algunes disciplines esportives i els més de 120 trofeus aconseguits en diferents competicions. Entre aquests, volem fer referència al campionat de Lliga que va guanyar la secció de bàsquet femení UB–FC Barcelona.
Capítol propi mereixen les personalitats que el darrer curs van ser distingides amb el grau de doctor honoris causa. Recordem el jurista i polític italià Pietro Ingrao, el professor de l’Institut d’Ecologia de Xalapa Gonzalo Halffter i el professor de Medicina de la Universitat de Colúmbia, a Nova York, F. Xavier Pi-Sunyer.
En l’àmbit de la gestió, cap al final del 2002 es va signar un nou Contracte programa 2002-2005 entre la UB i la Generalitat de Catalunya, que ens ha de permetre continuar la dinàmica de planificació i de gestió ja iniciada amb el Contracte programa anterior, i que ha de significar, novament, l’assumpció de compromisos amb l’Administració en diversos àmbits estratègics. Entre aquests, cal destacar el reforç de la gestió en matèria de seguretat i salut a través de la prevenció de riscos laborals i de l’avaluació de la seguretat de llocs de treball. En aquest apartat també s’ha d’assenyalar que a la fi del curs passat es van traçar les principals línies del nou model de gestió, dissenyat a l’empara del nou Estatut de la UB i que ha de créixer durant el curs que ara comença.
Per acabar, voldria fer esment d’un dels principals esdeveniments del darrer curs: l’aprovació pel Claustre del nou Estatut de la Universitat de Barcelona el dia 21 de maig. Més enllà de les tècniques jurídiques i de la normativa que l’embolcalla, els millors instruments per a la redacció del nou Estatut han estat, d’una banda, la reflexió col·lectiva, i de l’altra, la voluntat d’arribar a un ampli acord basat en un ferm sentit de la responsabilitat institucional. L’Estatut ha estat fruit de l’esforç de tots: dels estudiants, del personal d’administració i serveis, i del professorat. Des d’aquí vull donar les gràcies a totes les persones que han col·laborat en aquest procés i, especialment, als qui van participar en els set grups de treball i als membres de la Comissió de l’Estatut. Tots hem treballat durant moltes hores amb el propòsit de dotar-nos de la millor eina jurídica per continuar duent a terme les funcions que la societat ens encomana.
Moltes gràcies.
I.
