Diferents estudis duts a terme durant la pandèmia de la COVID-19 confirmen que la crisi sanitària eixamplarà la bretxa de gènere i aprofundirà la crisi global de les cures. El tancament dels centres educatius i el seu pas a la virtualització va suposar la transferència directa a les famílies, i en particular a les dones, de la responsabilitat de l’atenció, l’aprenentatge i l’acompanyament dels nens i les nenes en etapa escolar. Una mesura política sanitària que es va recolzar en els rols tradicionals de gènere, va propiciar la re-familiarització de tasques educatives i de cura que normalment assumeix l’Estat o el mercat, i va afegir una sobrecàrrega de treball per a les dones, que van haver de fer-se càrrec, de manera gratuïta, de la provisió del benestar de les famílies. Si bé aquesta situació va afectar la majoria de les dones, no totes elles ho van viure de la mateixa manera. Per a les dones migrants, responsables de famílies monoparentals o treballadores precà-ries o informals de l’economia, la intersecció de les desigualtats de gènere, classe i origen va aguditzar la càrrega de treball reproductiu i el cost personal de la reclusió de la infància a les llars. A partir d’aquesta constatació, aquest article busca iniciar una reflexió que permeti posar al centre del debat la reflexió, moral i política, sobre el deure de cuidar i el dret a les cures, posant èmfasi en el paper de l’Estat i l’escola en la construcció d’un sistema de corresponsabilitat de les cures, com a assumpte de justícia social i de gènere.