Juntament amb el Convit, el Fedó o La república, el Protàgoras és considerat entre els diàlegs literàriament més elaborats del Corpus Platonicum. El judici és pràcticament unànime (Reale, 2001, p. xi): la complexitat compositiva total, la força, riquesa i precisió descriptives dels personatges i l’escena, o la vivacitat dramàtica de les converses, posen el diàleg colze a colze amb les obres que més distingeixen el llegat de Plató . Tant és així, que la virtut literària del diàleg, per si mateixa, esvairia qualsevol dubte sobre la seva autenticitat (Adam i Adam, 1893, p. ix; Guthrie, 1975, p. 217). Paradoxalment, però, mentre l’entitat poètica del Protàgoras fa que el puguem prendre per tan platònic com el que més, no succeeix el mateix pel que fa a l’ensenyament filosòfic al qual donaria cabuda.