Monografia: Filosofia de l’educació cinquanta anys després del Maig del 68
Mestre, doctor en Filosofia i professor del Departament de Teoria i Història de l’Educació de la Universitat de Barcelona. Membre del Grup de Recerca Eidos. Platonisme i Modernitat i col·laborador del Grup de Recerca en Pensament Pedagògic i Social (GREPPS). S’ha concentrat en l’estudi de l’educació en la filosofia política clàssica i en la continuïtat d’aquesta tradició en les actualitzacions contemporànies de l’educació liberal. Adreça electrònica: apascual@ub.edu
Juntament amb el Convit, el Fedó o La república, el Protàgoras és considerat entre els diàlegs literàriament més elaborats del Corpus Platonicum. El judici és pràcticament unànime (Reale, 2001, p. xi): la complexitat compositiva total, la força, riquesa i precisió descriptives dels personatges i l’escena, o la vivacitat dramàtica de les converses, posen el diàleg colze a colze amb les obres que més distingeixen el llegat de Plató . Tant és així, que la virtut literària del diàleg, per si mateixa, esvairia qualsevol dubte sobre la seva autenticitat (Adam i Adam, 1893, p. ix; Guthrie, 1975, p. 217). Paradoxalment, però, mentre l’entitat poètica del Protàgoras fa que el puguem prendre per tan platònic com el que més, no succeeix el mateix pel que fa a l’ensenyament filosòfic al qual donaria cabuda.