Les 95 tesis de Luter van irrompre a la societat europea per posar en qüestió les estructures de l’Església medieval. La crítica de les indulgències acabarà soscavant el poder temporal i espiritual de la institució eclesiàstica. Aleshores, diversos conceptes essencials de la teologia emergiran amb significats nous, renovats, repristinats o matisats. Un d’aquests termes és el de misericòrdia, que, des d’ara, defineix la relació directa, biunívoca i senzilla entre Déu i cadascun dels creients. Aquesta nova correlació entre ambdós sostindrà des d’aquell punt tota reivindicació de la dignitat de l’home. Aquests pensaments són analitzats en el present article seguint l’argumentació de Luter sobre el sagrament de la penitència fins aproximadament els anys trenta del segle XVI. Aquest argumentari resultarà també visible en humanistes que van romandre fidels a Roma, constituint una de les isoglosses més evidents entre tots els reformadors del primer terç del segle.