Catedràtic emèrit de Filosofia de l’Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona. Doctor Honoris Causa per diverses universitats de l’Estat (Universitat Ramon Llull, 2009) i estrangeres. Posseeix una extensa bibliografia que s’apropa als 140 llibres i que inclou els tres volums de les seves memòries: La meva llibertat (2006), La meva veritat (2008) i La meva bellesa (2010). Aquest article segueix la sèrie que va començar en el núm. 41 (segon semestre de 2011), amb l’aportació «Albert Camus, un perfil personal» i que va continuar en el núm. 43 (segon semestre de 2012), amb la contribució «Aristòtil: la vigència d’un mestre pensador». Més tard, en el núm. 44 (primer semestre de 2013) es va publicar una tercera contribució: «Sigmund Freud: la llum de la posta» i en el núm. 45 (segon semestre de 2013) una quarta amb el títol «Heidegger em va ferir». Durant l’any 2014, es van publicar «Edmund Husserl (1859-1938). Li vaig demanar auxili» en el núm. 46 (primer semestre) i el dedicat a «Immanuel Kant (1724-1804). Sense frivolitats de “Facebook”» en el núm. 47 (segon semestre). Al seu torn, en el núm. 49 (segon semestre de 2015) va aparèixer l’article dedicat a «Karl Marx. El meu apassionament ètic va donar llum a Marx», mentre que en el núm. 51 (segon semestre de 2016) es va publicar el dedicat a «Claude Lévi-Strauss (1908-2009). El discurs gèlid» i, finalment, en el núm. 52 (primer semestre de 2017) s’ha inserit el treball «Friedrich Nietzsche (1844-1900). Del cop vaig quedar estabornit». Amb aquests treballs sobre diferents personalitats del pensament i la cultura, el professor Fullat vol honorar aquells autors que més significativament han influït en la gènesi i evolució de la seva filosofia i que, en conjunt, han donat peu al llibre Impertinentes. El desgarro de pensar (Barcelona, Edicions de la Universitat de Barcelona, 2016). Altra volta agraïm al professor Fullat la seva confiança en permetre que publiquem a les pàgines de Temps d’Educació aquests retrats i perfils, escrits des d’una posició personal i testimonial, no exempta mai d’una agudesa i finor intel·lectual ben remarcables que ajuden a entendre la gènesi i evolució del pensament pedagògic contemporani, i, nogensmenys, la seva gènesi, més encara en el cas de Pau de Tars.