Monografia: Europa i el cristianisme: 500 anys del luteranisme [[](]1517-2017)
Doctor en filosofia i llicenciat en ciències polítiques. Ha treballat en l’àmbit de la filosofia moderna i contemporània. Actualment és director de l’Àrea d’humanitats i ciències socials de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals de la Universitat Ramon Llull. Aquest text correspon a la conferència que l’autor va impartir el 27 d’abril de 2017 en el Seminari «L’humanisme en la reconstrucció d’Europa: acollida i acompanyament als nous nouvinguts en educació» que va organitzar el centre Edith Stein i el GREPPS (Grup de Recerca en Pensament Pedagògic i Social) dins del projecte «Pensament pedagògic i discursos educatius en la construcció europea. Cent any després de la Gran Guerra, entre el passat i el present». Adreça electrònica: ignasibs@blanquerna.url.edu
Hi ha una qüestió prèvia a l’intent de parlar de la construcció d’Europa que em sembla important de destacar. Em refereixo a la pregunta mateixa per allò que és Europa. A la pregunta per la seva identitat, per allò que compartim les diferents nacions europees a allò que, en definitiva, ens permet parlar d’Europa. Metodològicament ens pot ser útil abordar aquesta qüestió per tal de comprendre quina és la contribució de l’humanisme a la construcció d’Europa, quin paper ha tingut i quines contradiccions ha originat.
A ningú se li escapa que aquesta no és per a res una qüestió fàcil. Tots sabem com és de complicat parlar duna mateixa identitat entre països tan distants i tan diferents com Rússia i Portugal o Grècia i Suècia o Sèrbia i Dinamarca. Són països amb llengües, històries, mentalitats i cultures molt distants. I això per motius diversos i molt complicats. I tanmateix és innegable que tots els països que he esmentat són països europeus.