Reflexions i assaigs
Maria Monzó Tatjé és graduada en Educació Social per la Universitat Autònoma de Barcelona i màster en Relacions Internacionals, Seguretat i Desenvolupament per la Universitat Autònoma de Barcelona. El present article és resultat del Treball de Fi de Grau en Educació Social.
Mar Duran-Bellonch és professora agregada interina del Departament de Pedagogia Aplicada de la UAB. Membre del grup EDO (Equip de Desenvolupament Organitzatiu). Investiga i publica sobre com treballar en equip; la carrera aca-dèmica des de la perspectiva de gènere i l’avaluació de la transferència i l’impacte de la formació a les organitzacions educatives.

Els organismes internacionals i els governs semblen haver interioritzat, en els darrers anys, la idea que l’educació és un mecanisme de lluita contra la pobresa.
Si bé no es pot negar que en els últims temps s’ha produït una gran expansió de l’educació, i que avui en dia tots els països del món han millorat en matèria educativa, tampoc es pot oblidar que les taxes de pobresa i de desigualtat s’han mantingut invariables i en algunes regions del món fins i tot han augmentat.
És en aquest moment quan poden sorgir alguns dubtes sobre la inversió educativa com a mecanisme per lluitar contra la pobresa. És l’educació el mecanisme més adient per combatre la pobresa? O bé la pobresa té un efecte massa negatiu sobre l’educació? Com bé es pregunten López i Tedesco (2002), és possible educar en qualsevol context? És necessari un mínim d’equitat social perquè les pràctiques educatives tinguin èxit?