És ben sabut que la filosofia no gaudeix avui de bon predicament en els ambients acadèmics. La seva presència retrocedeix a l'ensenyament secundari i les coses no van massa millor a la universitat. Es diu que és un mal general i que a la vella Europa –fins i tot a Alemanya– les facultats de Filosofia reculen sense treva. Pel que sembla, són coses del moment present, de la realitat postmoderna, que després d'haver pregonat a tort i a dret la conveniència d'un gir pragmàtic en el món de l'educació i de la cultura sembla que hagi proclamat la mort –i tal vegada, l'enterrament definitiu– dels grans discursos del pensament i, com és natural, les grans narratives que han donat sentit al pensament occidental i que han estat acusades –una i mil vegades– d'haver desencadenat les últimes dues guerres mundials, amb les corresponents atrocitats totalitàries. A la mort de Déu (Nietzsche) i al defalliment posterior del cristianisme, han seguit la crisi del marxisme (visualitzada amb la caiguda del mur de Berlín) i la declaració unilateral del fi de la història per part dels profetes postmoderns (i aquí François Lyotard ocupa un lloc de relleu) que han substituït l'esperança en el demà pel cofoisme del present. En poc menys de vint-i-cinc anys el pensament únic s'ha imposat i la filosofia retrocedeix aquí i allà, i així les diferents disciplines –i l'educació és ben bé una mostra del que diem– abandonen la seva ascendència filosòfica –o, el que és el mateix, teorètica i reflexiva– a benefici d'uns objectius que privilegien l'èxit i l'eficàcia performativa.