Temps d'Educació
1r semestre 2014
- Consell Editorial: Antoni Sans (director de l’Institut de Ciències de l’Educació); Anna Escofet (degana de la Facultat de Pedagogia); Albert Batalla (degà de la Facultat de Formació del Professorat); Gemma Fonrodona (vicerectora d’Estudiants i Política Lingüística); Manel Viader (vicerector de Política Docent)
- Direcció: Conrad Vilanou (Universitat de Barcelona)
- Cap de Redacció: Enric Prats (Universitat de Barcelona)
Temps d’Educació està subjecta a una llicència Creative Commons 3.0 de Reconeixement - No Comercial - Sense Obres Derivades. Podeu consultar la llicència completa a: http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/3.0/es/deed.ca
La revista no es fa responsable de les idees i opinions expressades en els articles.
Per a enviament d'articles, consulteu la pàgina de Normes de publicació.
Temps d’Educació realitza una avaluació dels articles pel sistema de doble cec per pars. La revista està indexada a CARHUS (Generalitat de Catalunya), ISOC (CSIC), In-Recs (Universitat de Granada), Latindex (UNAM, Mèxic), Dialnet (Universitat de la Rioja), ERIH (European Science Foundation), Ulrich’s (ProQuest), FRANCIS-INIST (Institut de l'Information Scienti que et Technique-CNRS), SOCIOLOGICAL ABSTRACTS (ProQuest LLC, Bethesda).
Dipòsit legal: B-23.289-2012
ISSN: 2014-7627
Monografia. La resiliència, forjant els temps de les possibilitats
Universitat de Barcelona
La relació educativa des de la creença de la possibilitat de canvi
i l'exigència i responsabilització de l'acció de l'educand
El punt de partida són 20 anys de dedicació a l'educació social. En aquests anys hem reflexionat a partir de les vivències i experiències relacionades amb la nostra professió. Ja sigui més des de primera línia, des de la formació inicial i permanent dels educadors socials, ja sigui llegint, escrivint i compartint. Fruit de la reflexió en sorgeix un assaig arran de la intervenció del tutor/a resilient en el món de l'educació social. Sabem que en diverses pràctiques educatives, l'educador esdevé aquest tutor, en contextos plurals i entorns diversos. Per això ens proposem presentar algunes d'aquestes intervencions resilients que fan els professionals de l'educació social.
D'aquesta trajectòria, subratllem la importància que va tenir apropar-nos al concepte de resiliència. Un concepte amb molta força i presència, que avui sembla indiscutible, però fa més de 15 anys gairebé era ignorat per la comunitat científica de casa nostra. Conèixer, estudiar i aprofundir en el concepte ens va obrir nous camins de possibilitats, no només per ampliar la mirada a l'educació social, sinó per adonar-nos de la seva significació en tot allò que fem, diem i pensem.
Tradicionalment s'ha definit la resiliència com la capacitat de créixer en les adversitats. En aquesta línia, s'entén la persona resilient com aquella que és capaç de fer front als embats de la vida, aprendre'n, superar-los, i fins i tot sortir-ne transformat (Vanistendael i Lecomte, 2006). És així com parlem de reeixir en el sentit de sortir enfortit d'a¬questa relació amb els ensurts que la vida comporta. En unes altres paraules, la resiliència és la capacitat d'una persona o d'un grup per desenvolupar-se bé, i seguir projectant-se en el futur malgrat esdeveniments desestabilitzadors, condicions de vida difícils i traumes greus. La resiliència està lligada al desenvolupament i creixement humà. No constitueix un estat definitiu, mai no és absoluta ni total. La resiliència no es limita a una actitud de resistència, permet la construcció i la reconstrucció de la persona.
i l'exigència i responsabilització de l'acció de l'educand
El punt de partida són 20 anys de dedicació a l'educació social. En aquests anys hem reflexionat a partir de les vivències i experiències relacionades amb la nostra professió. Ja sigui més des de primera línia, des de la formació inicial i permanent dels educadors socials, ja sigui llegint, escrivint i compartint. Fruit de la reflexió en sorgeix un assaig arran de la intervenció del tutor/a resilient en el món de l'educació social. Sabem que en diverses pràctiques educatives, l'educador esdevé aquest tutor, en contextos plurals i entorns diversos. Per això ens proposem presentar algunes d'aquestes intervencions resilients que fan els professionals de l'educació social.
D'aquesta trajectòria, subratllem la importància que va tenir apropar-nos al concepte de resiliència. Un concepte amb molta força i presència, que avui sembla indiscutible, però fa més de 15 anys gairebé era ignorat per la comunitat científica de casa nostra. Conèixer, estudiar i aprofundir en el concepte ens va obrir nous camins de possibilitats, no només per ampliar la mirada a l'educació social, sinó per adonar-nos de la seva significació en tot allò que fem, diem i pensem.
Tradicionalment s'ha definit la resiliència com la capacitat de créixer en les adversitats. En aquesta línia, s'entén la persona resilient com aquella que és capaç de fer front als embats de la vida, aprendre'n, superar-los, i fins i tot sortir-ne transformat (Vanistendael i Lecomte, 2006). És així com parlem de reeixir en el sentit de sortir enfortit d'a¬questa relació amb els ensurts que la vida comporta. En unes altres paraules, la resiliència és la capacitat d'una persona o d'un grup per desenvolupar-se bé, i seguir projectant-se en el futur malgrat esdeveniments desestabilitzadors, condicions de vida difícils i traumes greus. La resiliència està lligada al desenvolupament i creixement humà. No constitueix un estat definitiu, mai no és absoluta ni total. La resiliència no es limita a una actitud de resistència, permet la construcció i la reconstrucció de la persona.
< Torneu
