«Cap dona pot ser obligada a ser mare». Es resumeix així l'oposició a la contrareforma de l'avortament del ministre Gallardón. Com a lema resulta convincent, però es manté en la identificació que critica el part i la maternitat, només que invertint la implicació. La proliferació del debat sobre l'ésser-mare, plantejat d'una manera o d'altra, deixa un punt cec: l'ésser-pare. Què se sap de la paternitat? Saber es pot dir, almenys, en dos sentits. Al d'Aristòtil, més freqüent en les ciències, saber és classificar. Armats de bibliografies exhaustives, mostres representatives, metodologies determinants i tipologies ideals, es formulen principis universals i necessaris. D'aquesta manera, podríem apropar-nos a la paternitat amb la perícia de l'entomologia o de la microbiologia, però també amb la seua gèlida distància. En el sentit del saber de Plató, més infreqüent però no menys científic, saber és rememorar, el que ve a significar exercitar l'ànima en la contemplació de les idees, i per sobre de totes la del Bé, despullant la psique de les impureses amb les quals va quedant llastada en la vida, una gimnàstica anímica que no promet conclusions, sinó elucidacions inherentment morals: el coneixement ho és per obrar el bé, o no és coneixement. El llibre Paternitats creatives, encara que no ho esmente explícitament, és un text deutor de Plató i la seua orientació del saber.