Diuen que «a València xafes a terra i surt un clarinetista». Aquesta expressió de caire popular il·lustra adequadament el que revisem en la present ressenya: que el moviment corporatiu de les societats musicals valencianes s'ha convertit en un marcat referent d'ordre social, cultural i educatiu del nostre país. Jo mateix sóc músic, clarinetista, i vaig començar a aprendre de música als vuit anys, a l'escola d'educands de la banda del meu poble. Posteriorment vaig estudiar al Conservatori de Música, i després d'acabar la carrera vaig exercir com a docent al Conservatori, al mateix temps que continuava la meua relació com a músic amb la banda, en un moment d'eclosió de l'ensenyament musical que va culminar amb la incorporació de professorat especialista en música a l'Educació Primària, provocant un auge dels estudis de Mestre en Educació Musical. Les darreries del segle XX van impulsar un protagonisme destacat pel que fa a la presència de la música a l'escola. Però tota aquesta història va tindre un punt de partida, a les darreries del segle XIX. És sobre aquest inici del moviment associacionista musical valencià que ens parla el llibre.