Introducció
Des dels seus inicis a l'antiga Grècia, l'ètica ha estat la reflexió al voltant de la vida bona; la pregunta que immediatament sorgeix és com poder acotar el significat del que realment vol dir viure bé, o en altres paraules, ser feliç. Així, el terme «ètica» etimològicament significa caràcter (êthos) en relació a la naturalesa de l'individu, a la seva manera de ser, a la seva consistència com a home; de manera que pels grecs la reflexió sobre el viure bé passava necessàriament pel subjecte. No obstant, seria equívoc creure que pels grecs l'ètica tenia una dimensió exclusivament individual. Recordem que el marc polític i social en què va néixer aquesta disciplina era la polis, i en un principi els grecs no diferenciaven la felicitat individual de la col·lectiva; la vida bona ho era en el context d'una ciutat justa. Només a partir del segle III aC, amb l'hel·lenisme, l'ètica començà a adquirir una dimensió exclusivament individual. D'aquesta manera, la felicitat plena residia en el perfecte exercici de totes les capacitats que l'home posseeix. En relació a aquest punt, el filòsof Fernando Savater afirma el següent:
"A diferencia de otros seres vivos inanimados los hombres pueden inventar o elegir en parte su manera de vivir" (Savater, 1992, p. 31)
Així podem optar pel que estimem bo i convenient per nosaltres enfront del que considerem perniciós o inconvenient, i de la mateixa manera que inventant i triant ens podem equivocar, sembla prudent fixar-nos bé en allò que fem i procurar adquirir un cert saber viure que ens permeti encertar. Altrament, és ben sabut que aquest saber viure o art de viure l'anomenem ètica.