Del cabdell al fil
La selecció del tema de reflexió va ser el primer escull a sortejar: sobre què dissertar amb i per a un auditori benvolgut i selecte? Els organitzadors del Seminari tornaren a oferir-me la seva mà i el seu recolzament. Seguint el seu consell («Parla de quelcom que t'agradi») vaig escollir d'entre les seves propostes, la que més m'atreia: el valor d'idees clàssiques en teoria de l'educació, valor que s'incrementa per la lectura també subjectiva −sempre interpretem des d'un context «micro» i un context «macro»− de trets concrets de la nostra societat. Em situo també a la perspectiva de la nostra feina transmissora (encara que no només transmissora), dins les classes de les assignatures que impartim. Així, situada a una certa descripció del moment social de crisi, canvi o, com sovint es diu, «transició» (crisi, canvi o transició presents també a la institució universitària), vaig anar a buscar àncores en algunes idees o principis clàssics de teoria de l'educació, que són els mateixos que intento posar a disposició de l'estudiant, com una mena de «carta de restaurant», perquè els tastin, els assaboreixin i els escullin, si els consideren valuosos.
Hi ha un escull enorme que no podré salvar del tot: el de la diferència de contextos (històric, cultural, social). Més encara quan, a partir de la crítica de Carr al fundacionalisme [Méndez i Méndez, 2007], és a dir, a validar les idees pel pes de l'autoritat de qui les va pronunciar, em vaig descobrir a mi mateixa com a fundacionalista, d'una manera ingènua tal vegada, i sense poder anar corrent a «la base certa», a la base estable on poder-m'hi situar donat que el mateix Carr no tan sols no l'oferia, sinó que afirmava que no n'hi ha. «Si veiem aquests principis materialitzats al context actual en situacions de bones pràctiques educatives, potser sigui una prova de la seva validesa», em deia a mi mateixa. I recordava les paraules de Kusch (1966, 2007): «De vegades necessito creure en la realitat per a veure-la». Potser algunes de les grans idees a què recorreré van ser pronunciades per a tota acció educativa de la humanitat i per a tots els temps −això seria el fundacionalisme−; segurament no totes van ser pronunciades amb aquesta intenció, però potser totes tinguin validesa si és que ara tornem a elles (o potser sempre han estat), les recuperem i les apliquem a les múltiples possibilitats educatives amb què ens anem trobant. Segurament sempre hi han estat.