El que em proposo en aquest treball és compartir els resultats de diferents experiències de transmissió de sabers vinculats al camp de l’educació i que podem qualificar com a «pedagogies radicals». És cert que la qualificació podria fer-se utilitzant altres termes (perifèriques, trans, etc.), però l’expressió «radical» està envoltada d’un sentit ben concret i crec que s’ajusta molt més al que els continguts que el sostenen i expressen. Podem entendre la unitat lèxica «pedagogia radical» des de molts punts de vista, però des d’un enfocament etimològic, radical vol dir «anar a l’arrel», aprofundir en determinades coses o situacions que ens poden permetre, potser, arribar a entendre l’origen de d’alguns fenòmens. La paraula prové del terme llatí radicalis (relatiu a l’arrel) i està formada pel component lèxic radix (o radicis) i el sufix al (relatiu a). Si ho pensem de manera concreta en el cas que ens ocupa, podem entendre les pedagogies radicals com aquelles que aprofundeixen en determinades situacions socials i que alhora plantegen propostes clares per transformar-les. Podem entendre-les, també, com a pedagogies autònomes, sense estar sotmeses a determinades posicions hegemòniques. Tenen a veure, en part, amb el que proposa Foucault: «no hay libro que no haya escrito sin, al menos en parte, una experiencia directa, personal. He tenido una relación personal, compleja, con la locura y con la institución psiquiátrica. He tenido con la enfermedad y con la muerte también una cierta relación. He escrito sobre el Nacimiento de la clínica y la introducción de la muerte en el saber médico en un momento en que esas cosas tenían cierta importancia para mí» (Foucault, 2013, p. 187). Un dels elements clau d’aquest tipus de pedagogia és la no separació entre allò que estudien els autors que s’hi vinculen i les seves pròpies vides. Es tracta d’una pedagogia encarnada.