L’idealisme pedagògic s’erigeix al llarg del pensament pedagògic com una taula de salvació per a l’educació tradicional, davant la trajectòria realista per la qual l’educació prové de fora del subjecte. El recorregut realista es remunta a Aristòtil, i es perllonga a l’Edat Mitjana a mans de l’escolàstica tomista fins arribar a Herbart. Per bé que per al realisme l’educació ha de transmetre coneixements, per a l’idealisme aquests han de sorgir del dedins de l’educand. Mentre la teoria del coneixement realista es basa en el «no-jo», en l’objecte, per l’idealisme és el «jo», el subjecte, la consciència o l’esperit el que és condició de possibilitat del coneixement. Pedagògicament aquest gir tindrà moltes repercussions, atès que sorgirà una nova idea d’educand, d’educació i d’acció educativa. Diversos autors han tractat de reformular l’educació en base a aquesta nova metafísica, una nova percepció del coneixement i de les idees, en definitiva, una nova concepció de l’educació. En aquest article s’intenta esbrinar la trajectòria de l’idealisme educatiu fins arribar al pragmatisme.