Monografia. 'Temps d'Educació', cinquanta números (1989-2016)
Professora titular del Departament d’Educació Lingüística i Literària de la Facultat d’Educació de la Universitat de Barcelona. Investigadora principal del grup consolidat Poció (Poesia i Educació) [2014 SGR 1067: www.pocio.cat], que ha desenvolupat a la xarxa el web www.viulapoesia.com, amb gairebé 900 poemes contemporanis de literatura catalana, castellana i universal, amb propostes didàctiques, vídeos, etc. i que actualment desenvolupa el projecte d’I+D «La poesia experimental catalana (1959-2004): característiques, relacions internacionals i genèriques, recepció entre els més joves» (FFI2013-41063-P).

En la celebració dels cinquanta números de Temps d’educació és bo de fer una mirada a l’educació des d’un angle diferent, a través de la paraula dels poetes. L’any 1987, és a dir, dos anys abans del naixement d’aquesta revista, Joan Brossa escriví un text dedicat a l’educació, temàtica que rarament havia tocat si no era per denigrar la que ell havia rebut o per criticar determinats comportaments pedagògics. El títol és poètic i alhora exemplar: «De la sordesa del laberint» (Brossa, 2013, p. 626-627). La frase que l’encapçala ha estat el lema de la meva pràctica pedagògica: «Les coses importants s’aprenen però no s’ensenyen» i és una de les primeres frases que dic als meus alumnes, any rere any. Evidentment hi afegeixo una petita explicació. No es tracta de dir que l’ensenyament és en va, sinó que perquè es produeixi aprenentatge, cal que el discent en tingui ganes i vulgui. Per més que s’hi escarrassi el docent, no aconseguirà cap progrés si l’alumne no vol. El mestre, doncs, ha de despertar l’interès per aprendre, ha d’oferir eines i recursos diversos perquè l’estudiant tiri endavant, ha d’orientar i, sobretot, ha de construir l’aprenentatge junt amb la persona que té a l’aula.