Guardo el record nítid d'una setmana d'estada al monestir benedictí del Valle de los Caídos –fou a l'hostatgeria. L'abat era aleshores fray Justo Pérez de Urbel, d'ànima franquista. Es respirava a gust l'aire a 1.300 metres d'alçada. Transcorria el 1964 o potser el 1965. Em ballen les dates. Érem uns 30 professors provinents de distintes universitats europees. En aquells anys ja era doctor –títol acadèmic que vaig aconseguir el 1961 a la Universitat de Barcelona– i ajudant de càtedra del professor Jaume Bofill. El tema abordat per aquell seminari sui generis va ser El futur del pensament marxista. El simposi l'organitzà i el tutelà la Cátedra de Derecho Político de la Universidad Complutense de Madrid. Se me n'ha anat a l'infern dels oblits personals el nom del catedràtic de Dret que hi havia amb nosaltres, però sí que em ve al cap que es tractava d'un individu més aviat baixet, comunicatiu i agut.
La meva presència en aquesta reunió intel·lectual s'explica perquè jo publicava articles a la revista Cuadernos para el Diálogo dirigida i fundada el 1963 per Joaquín Ruiz-Jiménez i on escrivien també Enrique Tierno Galván, Pablo Castellanos i José Mª Gil Robles, personatges als quals vaig poder tractar des de la meva insignificança a la redacció de la revista. Hi havia publicat un treball força extens –unes 40 pàgines que anaven apareixent en números successius– sobre el pedagog soviètic Makarenko. Posteriorment en el meu llibre La pedagogía en la Unión Soviética (1964) vaig incloure un estudi sobre aquest pedagog. Em sembla recordar que trobant-me aleshores treballant en l'obra Marx y la religión, que publicà Editorial Planeta el 1974, havia aprofitat la meva investigació per publicar-ne alguns retalls a Cuadernos para el Diálogo.
Tot això, i el fet de no haver estat encara fitxat per la policia política –Brigada social era la seva denominació– del dictador castellà-gallec, general Franco, explica la meva presència al monestir del Valle de los Caídos on, dit de passada, no se m'havia perdut res.
Esmento tot això perquè aital estada em permeté iniciar una relació amb el professor holandès de filosofia, Delfgaauw. Ell era catedràtic de la Universitat de Groningen enclavada a la Frísia holandesa. A començaments d'estiu de 1966 vaig rebre una invitació de la seva universitat per a pronunciar-hi tres conferències, en llengua francesa, al professorat del seu Departament de Filosofia. Els vaig parlar d'Unamuno, d'Ortega y Gasset i d'Albert Camus, sobre qui havia presentat la meva tesi doctoral.
Un vespre, cap al tard, em van invitar a sopar en un restaurant situat sobre un pòlder que m'impressionà –tant mar endins com terra endins. Delfgaauw professava la fe catòlica tot i que lliurement i no com una ovella de ramat; l'altre professor era protestant. I la tercera comensal era una professora de la qual gairebé no en tinc cap record. Llenguado memorable per les seves proporcions i a causa del seu sabor exquisit. Ja a les postres saltà el tema de la fe religiosa i vaig haver de confessar la meva perplexitat davant la multitud de creences religioses de caire molt divers a l'ampla de la geografia i al llarg de la història. El protestant va parlar de l'obra ingent Kirchliche Dogmatik, del teòleg calvinista suís Karl Barth (1886-1968), i de qui més tard n'he llegit l'estudi que va fer sobre l'Epístola als romans de sant Pau. Delfgaauw es referí a Hans Urs von Balthasar (1905-1988), jesuïta i teòleg també suís, parlant de la seva obra La glòria i la Creu, text que no he llegit mai. La meva teologia escolàstica no em va servir de res en aquella contesa de creients cultes. Vaig sol•licitar ajuda a fi de centrar-me davant la meva hesitació religiosa. ¿Com abastar una seguretat? ¿la religió vertadera existeix?