Habitar el temps fent història
Cada vegada se'ns fa més evident que resseguir la història en la seva totalitat és un propòsit fallit a priori. Admetem la complexitat de les trames històriques, configurades al seu torn per la imbricació de múltiples elements no sempre organitzats per línies de coherència. Sabem, també, que la inscripció històrica d'un individu no es dóna al marge del seu context. La dotació de significat de la seva existència està mediatitzada per la relació que manté amb la seva comunitat, amb les coordenades simbòliques que aboquen sentits i finalitats de les seves idees i accions. Així, a l'hora de descriure i valorar les seves pràctiques tal individu es subjecta –esdevenint subjecte– als elements que el temps posa a la seva disposició. Seguint-los al peu de la lletra o desmarcant-se'n amb més o menys mesura, cadascú va habitant el temps fent història.
Al mateix temps, caldria tenir en consideració que el fruit de pensar és l'aproximació a la resposta que busca arribar a desllorigar les preguntes que ens fem mentre habitem el temps. És per això que si considerem el pensament com una de les activitats i creacions humanes que permeten traçar el recorregut històric d'una comunitat, aleshores és pertinent incloure el pensament com un dels components culturals que participen de la història.
Ara bé, allò que sabem com a resultant del pensament rau, sovint, en el llegat visible d'aquest. Narracions, objectes i estructures donen fe de la capacitat de creació del pensament.