La intangibilitat pròpia dels principals elements que constitueixen la naturalesa de la conversa no treu que aquesta pràctica sigui una més a tenir en compte per part de la història cultural. En tant que transmissora i generadora de simbòlic, la conversa esdevé l'artefacte, pràctica i representació quasi invisible d'un element cultural de primer ordre que mostra i encarna una manera de relacionar-se amb la realitat i de significar-la. A més, la voluntat de la mateixa història cultural necessita l'assistència de l'experiència de conversar, és a dir, d'acompanyar-se i deixar-se dir per altres, d'atre¬vir-se a pensar amb rigor, a imaginar, a reprendre narracions i endinsar-s'hi amb la incertesa i obertura que comporta tota pràctica artesanal. Aleshores, cultura i pensament, educació i història es troben en l'espai frontera, marginal i provocador de les converses.