Temps d'Educació
1r semestre 2012
  • Consell Editorial:
  • Antoni Sans (director de l’Institut de Ciències de l’Educació); Anna Escofet (degana de la Facultat de Pedagogia); Albert Batalla (degà de la Facultat de Formació del Professorat); Gemma Fonrodona (vicerectora d’Estudiants i Política Lingüística); Teresa Anguera (vicerectora de Política Docent i Cientíca)

  • Direcció:
  • Conrad Vilanou (Universitat de Barcelona)

  • Cap de Redacció:
  • Enric Prats (Universitat de Barcelona)

    Temps d’Educació està subjecta a una llicència Creative Commons 3.0 de Reconeixement - No Comercial - Sense Obres Derivades. Podeu consultar la llicència completa a: http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/3.0/es/deed.ca

    La revista no es fa responsable de les idees i opinions expressades en els articles.

    Per a enviament d'articles, consulteu la pàgina de Normes de publicació.

    Temps d’Educació realitza una avaluació dels articles pel sistema de doble cec per pars. La revista està indexada a CARHUS (Generalitat de Catalunya), ISOC (CSIC), In-Recs (Universitat de Granada), Latindex (UNAM, Mèxic), Dialnet (Universitat de la Rioja), ERIH (European Science Foundation), Ulrich’s (ProQuest), FRANCIS-INIST (Institut de l'Information Scientique et Technique-CNRS), SOCIOLOGICAL ABSTRACTS (ProQuest LLC, Bethesda).

    Dipòsit legal: B-23.289-2012
    ISSN: 2014-7627


 
 
Monografia. Música i poesia, punts de trobada
Lis Costa
Universitat de Barcelona
Eduard Escoffet
Grup de Recerca Mimesi
 


La llavor ja és de fa un segle
Amb el títol d’aquest apartat volem començar referint-nos a tres elements determinants en l’evolució de la poesia que ja es donaven en el període futurista i dadaista, a principis del segle xx: el gust per les màquines, l’alliberament de la sintaxi i l’acció performàtica. Aquests elements constituiran la llavor de la poesia fins a arribar a les pràctiques actuals. I ens referim a la poesia que, en general, s’adjectiva amb la paraula «experimental». En concret, a aquella poesia experimental que surt del llibre i que pren els escenaris, que integra com a elements constitutius el so i l’acció i que anomenem poesia pública.
És molt possible que els qui llegiu aquest article no hàgiu tingut mai contacte amb aquest tipus de poesia, per bé que se’n programin actuacions regularment a Barcelona i potser no tant regularment però sí amb freqüència a diverses localitats catalanes. És un tipus de poesia amb la qual no estem familiaritzats perquè ha estat poc present als escenaris fins als noranta i poc present als mitjans de comunicació, a les escoles, instituts i universitats fins al moment. I a allò que no coneixem, costa més d’acostar-s’hi. És per això que dediquem gran part d’aquest article a traçar el fil cronològic i factual de l’evolució de la poesia en relació amb l’electrònica, i que sota el nom de poesia sonora o de polipoesia potser ha arribat o arribarà a les vostres orelles.
L’escriptura és un sistema que es pot plasmar de múltiples maneres. El so i fins i tot la recitació en directe són un acte d’escriptura, d’escriptura literària. Quan parlem de poesia sonora, doncs, estem parlant també de literatura. Ara bé, una literatura que varia el format —se separa del llibre, torna als orígens— i que a més a més aporta nous elements fins llavors impossibles, com ara la simultaneïtat de la veu, la introducció del cos del poeta i la reproducció mecànica dels matisos de la parla. La literatura en general no és aquell àmbit de la creació que alguns creuen tan invariable i tan resistent al canvi.