El diàleg epistolar entre Ortega i Gasset i Lorenzo Luzuriaga representa un cas d’estudi exemplar per comprendre l’impacte de l’exili a la vida d’una generació sencera d’intel·lectuals espan-yols que tingueren un paper destacat durant la Segona República. Un cop reconstruïts els antecedents de la seva relació durant el primer terç del segle, aquest article analitza vint-i-vuit cartes inèdites que tots dos es van intercanviar durant els primers anys de l’exili. L’anàlisi textual s’acompanya de la contextualització historicopolítica i de la comprensió del desenvolupament de les posicions teòriques defensades per ambdós, tenint en compte tres eixos principals: l’intel·lectual, el polític i el personal. D’aquesta manera, l’article demostra la rellevància d’aquest epistolari més enllà del que és anecdòtic, constituint una eina reveladora per entendre com els canvis personals, històrics i socials van determinar la reformulació de les teories i formes de vida de dos autors, redefinint fins i tot la seva identitat personal i pública.