L’ofici d’ensenyar Metafísica exigeix, com a condició prèvia, conèixer l’arrelament d’aquesta ciència respecte l’experiència de la meravella, ja que, solament per aquesta experiència, hom pot ascendir al coneixement del seu objecte formal, l’ens «ut habens esse», l’ens que posseeix com a acte l’«esse». L’enorme dificultat d’aquest ofici radica en el fet que, per un cantó, el mes-tre solament pot comunicar estructures objectives, però, per un altre, ha de vetllar perquè l’alumne no caigui en l’error de reduir l’especulació metafísica a l’estructura lògica del raciocini, car, en aquest cas, no hauria arribat a contemplar la realitat des de la perspectiva pròpia d’aquest saber, la de l’ens en tant que ens, que implica un ordre de tots els elements formals o objectius a l’«actus essendi». Amb aquesta preocupació pedagògica, en el present article s’investiga principalment el caràcter transcendental de l’experiència de la meravella i, correlativament, la seva referència constitutiva a l’«Ipsum esse subsistens».