La producció cinematogràfica de Pier Paolo Pasolini dona forma a una narrativa original que es va plasmant al llarg dels anys. A través d’ella, és possible reconstruir l’evolució de la relació entre representació i realitat en l’obra del cineasta italià. A partir d’aquesta consideració, l’article analitza el desenvolupament del cinema de Pasolini durant els anys seixanta, identificant alguns moments destacats d’aquesta evolució: des de la representació del subproletariat camperol, segons cànons ja allunyats del neorealisme, passant per l’experimentació en la representació d’allò sagrat, fins arribar a la reconfiguració de la faula i del mite clàssic. Un camí en diàleg amb la literatura i l’art figuratiu, i marcat pel pas d’una visió lineal de la història, on l’intel·lectual encara pot contribuir a la transformació d’un món ordenat lògicament i ideològicament, a una concepció circular i tràgica del temps històric, on la tragèdia de la mort representada en el mite confereix nova llum sobre la comprensió del present.