Aquest article constitueix una aproximació al dret a una pedagogia de la memòria històrica, dels pobles indígenes, les víctimes i els supervivents en una realitat com la de Guatemala, marcada per un conflicte intern de 36 anys. Es presenten els trets o elements més significatius i rellevants d'una societat amb amnè-sia induïda que es funda en una cultura de violència. En l'àmbit de la cultura i l'educació, s'instaura una pedagogia de l'amnèsia, que accentua una educació que invisibilitza la marginació i l'opressió dels pobles indígenes i els sectors exclosos. Altrament, són enunciats els trets d'aquesta pedagogia: distant, desimpli-cada, apolítica, tecnòcrata i monocultural. Enfront d'ella, es presenta una pedagogia de la memòria històri-ca a la qual es defineix i elabora com a emfàtica en la transformació de la realitat; pròxima, tendra i implica-da amb pobles indígenes, víctimes i supervivents i poble exclòs; aprenent abans que ensenyant; emfàtica en la tríada memòria-veritat-justícia; favorable a l'educació bilingüe intercultural; amb una visió educativa des de i per a les víctimes (per a deixar de ser víctimes) i de la qual es presenta un perfil pràctic. Finalment, la conclusió general és que la pedagogia de la memòria històrica contribueix a fer visibles i protagonistes als pobles indígenes, víctimes i supervivents.