Si bé existeixen altres afeccions de l’aprenentatge que són identificables a posteriori quan l’afectat o afectada realitza una tasca particular amb una edat força avançada, l’afecció de la discalcúlia normalment es manifesta durant els primers anys de vida en termes d’una dificultat relacionada amb les operacions matemàtiques. Cercant una definició vàlida podríem citar a Gracia Jiménez-Fernández en la mesura que defineix el terme discalcúlia com una dificultat pertanyent a la categoria anomenada Learning Disabilities in Mathematics (LDM), és a dir, «dificultats en la producció o la comprensió de quantitats, símbols numèrics o operacions aritmètiques bàsiques.» (Jiménez-Fernández, 2016, p. 56). És forçament acceptada per la comunitat científica la tesi que identifica la discalcúlia amb una dificultat directament vinculada a desenvolupar processos aritmètics, de base matemàtica, tot i que encara no s’hagi arribat a un consens sobre l’origen del problema. Probablement aquesta definició estrictament matemàtica de la discalcúlia prové, com posen de manifest encertadament Vicente Bermejo i Margarita Blanco, del neuropsicòleg Stanislav Kosc, que la va definir segons els autors en termes d’una discalcúlia evolutiva «causada per una alteració de les àrees cerebrals involucrades en el pensament matemàtic sense alteració de les funcions cognitives generals» (Margarita i Vicente, 2009, p. 381). Seguint aquesta definició acurada i precisa s’entenen les aportacions d’altres autors que han pensat en la matèria com per exemple Matthew Thomas. Aquest autor defineix la discalcúlia en termes generals com «la inhabilitat per obtenir una competència adequada i apropiada en matemàtiques» (Thomas, 2007, p. 17). En tot cas, la investigació sobre l’origen de la discalcúlia no es troba allunyada de qualsevol crítica relativa al mètode científic. Tant és així que hi ha qui defensa la hipòtesi que la discalcúlia és hereditària, de la mateixa manera que hi ha qui identifica el seu origen en un determinat condicionament social.